T. GILBERT

Petons ben dolços

“La infantesa serà divertida, màgica i lliure”, diu la cançó dels Manel. Es podria dir que el llibre Petonets de xocolata l’exalça amb dibuixos de Pilarín Bayés i Lucrecia

Petons ben dolços
 El cant a la infància feliç / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Un llibre que és una moixaina per als sentits, sobretot per al visual i l’auditiu. Així és Petonets de xocolata (Alba Editorial), el volum que ha unit per primera vegada la ninotaire Pilarín Bayés (74 anys) i la cubana Lucrecia (no diu mai la seva edat), que fa divuit anys que viu a Catalunya. Per a Lucrecia, el cedé que ha enregistrat per al llibre és el primer que ha cantat íntegrament en català, malgrat que hi havia fet incursions conegudes i reeixides (com en el disc Germanies, de Lluís Llach). Del llibre també se n’ha publicat una versió en castellà.

Lucrecia i Pilarín Bayés havien coincidit en algun acte: el primer va ser una exposició sobre els indians a Lloret de Mar. En aquella trobada van parlar i es van adonar que tenien sintonia sentimental. El besavi de la Pilarín va ser un indià que havia viscut a Cuba i, per tant, la conversa va fluir per la família fins a arribar a les seves vides. La cantant li va confessar que sempre havia seguit els seus dibuixos, que ensenyava al seu fill des que va néixer, a banda de llegir-l’hi els contes. La Pilarín li va comentar que a ella li agradava molt com cantava, i la manera desimbolta i acolorida de ser.

I d’aquí van arribar fins al projecte que la cantant va exposar a l’editora d’Alba Editorial, Idoia Moll. Va ser Lucrecia qui va exposar-li que voldria compartir llibre amb Pilarín Bayés. I sabia molt bé què volia. “No m’agraden els contes en què les criatures estan tristes, per això tenia clar que la meva il·lusió era fer un llibre infantil amb nens alegres, com els que dibuixa sempre la Pilarín”. De la idea, que Lucrecia explicava com si fos una carta als Reis, a la realitat, perquè a la dibuixant d’Osona la idea li va encantar de seguida. I, per tant, es van posar mans a l’obra, i mai més ben dit.

Infància feliç

Petonets de xocolata és el cant i la reivindicació de la infància feliç. Alhora, dibuixa un retrat costumista de la manera d’educar catalana, cantada cançó per cançó, malgrat que la mateixa Lucrecia, imbuïda de la quotidianitat com a mare d’un fill de 13 anys, que encara l’ha unit més a la vida catalana, mai no n’havia sigut conscient. “¿De veritat que creus que retrato amb les cançons una manera d’educar molt catalana? M’afalaga perquè no me n’havia adonat! O és que l’amor dels pares als fills és tan universal, que tant fa que sigui català com de qualsevol altre país remot del món”, reflexiona.

El títol, Petonets de xocolata, és una expressió inventada per Lucrecia, que un dia es va adonar que es podia convertir en un bon títol. Les cançons i els dibuixos retraten un dia sencer, des que els pares desperten la criatura, va a l’escola i juga amb la tieta fins que se’n va a dormir.

“La il·lustració que em té més el cor robat és la de la cançó El tumbao de Antón, en què dibuixo la Lucrecia amb el seu nebot Anton ballant”, diu la Pilarín, que com en totes les entrevistes treu de la seva bossa una llonganissa osonenca, de les més bones, per regalar a la periodista que les entrevista a totes dues. L’anècdota, el regal llaminer, es mereix ser notícia per la pràctica freqüent i generosa de la dibuixant.

“Ui!, aquesta cançó -diu Lucrecia- l’hi he dedicat al meu nebot perquè li costa ballar i, en canvi, a mi les cames se me’n van soles”. I la Pilarín hi fica cullerada: “Per això m’agrada, perquè hi he dibuixat la destresa de la Lucre, que fa que al seu nebot se li acabi contagiant amb la mateixa salsa que ella”, comenta mentre riuen totes dues.

Petonets de xocolata acaba amb la cançó Ets la melodia, perquè la cantant sempre ha dit al seu fill que ell és la melodia de casa seva. La Pilarín hi perfila amb traça una imatge familiar ben tendra, amb un pare, atent, en pijama, i una mare que està a punt de dir-li al seu fill (atenció!, un secret familiar de casa de la Lucrecia): “Que somiïs amb l’amor, fill meu”. I bona nit.