Petits lladres. Què fem?

Els nens, quan són petits, tendeixen a agafar coses dels altres que els criden l'atenció i guardar-se-les a les butxaques: uns colors, un cotxet, una nineta, un cromo... Alguns pares s'empipen, d'altres s'entristeixen i d'altres senten confusió quan s'adonen que el seu fill li ha pres algun objecte a un company de classe, un amic o un parent. Segons els experts consultats, no cal angoixar-se, ja que, en funció de l'edat de l'infant i de la persistència de la conducta, caldrà donar-hi més o menys importància. Observar, marcar límits amb respecte i diferenciar entre el bé i el mal són eines adequades una mica abans dels 6 anys.

El psiquiatre infantil i cap de la unitat de paido-psiquiatria del Centre Mèdic Teknon de Barcelona, Jordi Sasot, detalla que el nen de 3 i 4 anys encara no té un sentit de la propietat definit: "Fins als 6 anys el fet de robar no té transcendència i és millor, fins llavors, reconduir-lo educativament i explicar al nen la noció del que és propi i del que és dels altres". "Però a partir dels 6 anys -matisa Sasot- ja tenen un concepte clar de la propietat i són plenament conscients del que fan. A més, la capacitat de control de l'impuls ja és present a nivell neurològic. És a partir d'aquesta edat que podem parlar ja de robar", especialment si l'actitud esdevé un hàbit.

Compte amb l'etiqueta

Si es produeix un cas de furt a partir dels 6 anys -i és un infant madur dins de la seva edat- Sasot aconsella que "mai se'l tracti de lladre, ja que aquesta etiqueta no l'ajudarà". "Cal explicar-li -afegeix- que tots ens podem equivocar un primer i únic cop, però ha de quedar clar que no és pot repetir". El psiquiatre recomana que l'infant "afronti sempre la situació, torni ell mateix el que ha agafat i demani disculpes al propietari". "És una situació que mai és pot deixar passar per alt", insisteix amb fermesa. Un cas diferent és quan el nen mostra una falta de control de l'impuls -per TDAH o necessitats educatives especials-. Aquestes actituds no es poden corregir amb la mateixa facilitat, cal un tractament clínic a mida.

La mallorquina Caterina Costa, mare del Biel, de 4 anys, es va angoixar força a l'inici del curs passat. "Va començar P-3 i l'adaptació la va viure molt malament. No volia anar a escola, plorava molt i de tant en tant venia a casa amb alguna joguineta o una peça d'escuma en forma de lletra, una coloraina... M'apareixia a les butxaques quan anava a rentar la roba", recorda. "Al principi vaig pensar que teníem un petit lladre a casa, que potser no l'havia educat bé. Em vaig atabalar molt i em culpabilitzava -reconeix Costa-. Però ho vaig parlar amb el meu home i després amb la mestra i ens va ajudar molt, perquè vam treballar en equip. Em va tranquil·litzar explicant-me que, a aquestes edats, els al·lots no tenen sentit de la propietat i que una mica era la seva manera de vincular-se al nou espai, al canvi". "A mesura que el Biel es va anar adaptant a la classe, fent amiguets i sentint-se còmode, va deixar d'agafar coses i aquests episodis ja no s'han tornat a repetir", explica Costa, alleujada.

El psicòleg infantil Luciano Montero apunta que tot i que és habitual que els més petits -en un parc, a l'escola bressol, a casa d'algun amiguet...- agafin coses que no els pertanyen, quan els pares ho detecten els han de dedicar més temps i atenció i explicar-los amb claredat la diferència entre el bé i el mal. Posar-los límits, "sempre de manera respectuosa i afectiva". A l'hora de trobar les causes d'aquesta conducta "s'ha de buscar si hi ha carències afectives, ja que hi ha situacions en què els nens prenen objectes per cridar l'atenció". El psicòleg diu que cal estar en alerta si la criatura "passa per un estat de fragilitat, té problemes emocionals o de comportament o un excés de llibertat i pensa que pot tenir tot el que desitja i creix sense límits".

Els pares són un model

Montero considera fonamental que els pares tinguin una actitud exemplar. "Són el mirall de referència dels fills, així que si es queden el canvi mal donat d'un venedor, agafen uns xiclets d'un prestatge del supermercat o animen els fills a prendre uns caramels d'un quiosc quan ningú els veu, per exemple, estan incitant-los a realitzar un furt. I això, evidentment, està molt malament", argumenta.

L'etapa preadolescent

Jordi Sasot posa èmfasi en el fet que els pares no creen unes disciplines adequades o no apliquen càstigs o conseqüències a les males conductes dels fills i es mostren massa sobreprotectors i tolerants. "No saben dir que no. En aquests casos, el nen aprèn a tenir-ho tot i a fer el que vulgui, encara que es negui a complir normes i ordres", i creixen sense límits.

Robar a l'etapa preadolescent i adolescent és preocupant, especialment si són episodis reincidents. Els furts es poden tipificar com a delicte. El psiquiatre infantil apunta que "cal tenir presents els adolescents amb trastorn de conducta dissocial, que són els predelinqüents. Aquest nois i noies sempre requereixen tractament professional". Són adolescents que recorren fàcilment als robatoris, així com a les mentides, de manera reiterada. "Aquests joves poden no tenir sentit de culpabilitat, amb la qual cosa la conducta es repeteix en el temps, i més si troben benefici en no ser castigats o penalitzats, cosa que els anima a tornar-ho a fer", alerta. Sasot adverteix que aquests joves descontrolats "estafen sovint els altres, creant falses esperances, poden fer falsificacions, sovint menteixen per obtenir béns, favors o per evitar obligacions i poden arribar a robar objectes de cert valor". "Hi ha casos de pares que tenen por dels seus fills quan veuen que la situació s'ha descontrolat". Per reconduir el problema, recomana buscar ajuda a un professional de la salut mental.