LAURA PINYOL

Petits pobles necessiten grans famílies

Es busquen pares amb fills per salvar escoles rurals

Petits pobles necessiten grans famílies Es busquen pares  amb fills per salvar escoles rurals / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

El març de l’any passat la bústia de correu de l’Ajuntament de Prat de Comte es va col·lapsar. Més de 700 famílies van atendre la crida del municipi més petit de la Terra Alta. L’objectiu: aconseguir que famílies amb criatures en edat escolar es traslladessin a viure al poble per assegurar la continuïtat de l’Escola Mare de Déu de la Fontcalda. L’Ajuntament, com a contrapartida, oferia la concessió de l’alberg Ca la Jepa. L’Eva Salvadó i l’Isaac Fibla, professors d’institut, vivien a Tortosa amb els seus tres fills: el Roger, de 10 anys; el Guillem, de 7, i la Núria, de 6. L’Isaac va llegir la crida i l’Eva de seguida es va entusiasmar; sempre havia dit que un dia haurien “d’anar a viure allà dalt”. La idea, als seus fills, “els va semblar molt bé; conèixer el poble, molt millor, i l’escola, encara més”. Així que al maig s’hi van instal·lar. L’escola, que només tenia vuit alumnes, en va guanyar tres de cop; poc després en va guanyar un altre, i va passar d’estar en risc de tancar a iniciar aquest curs amb dotze alumnes.

En una situació similar d’amenaça de tancament estava l’Escola Santa Margarida de Gósol. A començaments de març d’aquest any el centre patia per la seva continuïtat si no aconseguia tenir més de sis nens matriculats. L’Ajuntament va emetre una crida per atreure famílies amb canalla, tot i que l’oferta de vida al poble no anava acompanyada “de casa ni feina”, recorda la Irene Hernández. El centre s’integra dins la Zona Escolar Rural Alt Berguedà, juntament amb les escoles Serrat Voltor de Vallcebre i l’Albiol de Sant Julià de Cerdanyola, i és una de les poques que queden a la vall, ja que la de Saldes va tancar les portes l’any 2010 també per falta d’alumnat. Tot i així, els centres de més a prop eren a Tuixén (Alt Urgell), a quinze quilòmetres, i a Vallcebre, a uns vint. Es van rebre centenars de sol·licituds de famílies -més de quatre-centes- esperonades per aquesta oportunitat.

Canvi de vida

La família de la Irene vivia a Linyola (Pla d’Urgell). Hi havia arribat feia uns anys, després d’haver viscut en altres indrets i d’un periple de dificultats econòmiques. No s’hi van acabar de fer mai. La idea de marxar els voltava pel cap i “el Berguedà quadrava”. Van visitar Gósol i van prendre la decisió “per provar sort”. La Irene parla de l’experiència d’aquests primers mesos: “Ha sigut un regal que ens ha fet el poble i que no ens esperàvem. Tothom s’ha obert i aquí tothom s’ajuda”. Al cap de poc de ser-hi es va convocar una plaça d’administrativa a l’Ajuntament i la Irene va decidir estudiar per presentar-s’hi. I va aprovar: “Hem tingut molta sort”. Avui se senten part del poble. “M’agrada conèixer la gent, les cases, les famílies, la història i l’essència del poble, i treballant a l’Ajuntament gairebé és part de la feina”.

La proposta per a la concessió de l’alberg de Prat de Comte a l’Isaac i l’Eva els va suposar poder mantenir, a mitja jornada, la seva anterior feina en un institut de Tortosa i combinar els horaris de manera que “sempre hi hagi algú a casa”. Instal·lar-se al poble va ser tot un esdeveniment: “L’acollida va ser tan bona i els veïns ens van rebre amb tanta estima que al cap de quinze dies ja hauria dit que Prat de Comte era casa meva”, diu l’Eva. És més, des del primer dia van ser “els de Ca la Jepa”, senyal inequívoc “de la plena integració”.

Començar a mig curs

La marxa d’una família amb quatre criatures de l’escola de Gósol i el fet que un alumne comencés l’ensenyament secundari deixaven el centre de Santa Margarida sense la perspectiva d’alumnes per a aquest curs. Amb la crida s’hi van incorporar l’Eloi, de set anys, el fill de la Irene i el Rafel, i la Calipso, de tres anys: ràpidament es va parar el cop i va mantenir-se la xifra de sis alumnes que exigeix la ràtio mínima. Però l’èxit és que aquest inici de curs Gósol ha multiplicat la seva quota d’alumnes i assegura per un temps més, de moment, la continuïtat del centre. És el mateix que ha passat a Prat de Comte, on a l’arribada dels fills de la família Fibla-Salvadó s’hi va afegir una nova família que ha aconseguit, recentment, la concessió de la fabricació de l’aiguardent característic d’aquesta població vinícola.

Nova quotidianitat

El principal avantatge del trasllat, per a la Irene, és que Gósol està fet a mida dels nens. “L’Eloi va sol pel poble, entra i surt de casa sense que hàgim de patir, i encara que hi hagi pocs nens, sempre juguen plegats”. Per a ella el millor és que “ha guanyat seguretat, se sent autosuficient i és molt més feliç”. La menuda, que només té tres anys, “encara no va sola”, però “de vegades volta amb el seu germà, per aquí prop: ells mateixos es regulen, coneixen les seves possibilitats”.

“A mi m’agrada moltíssim que hagin guanyat autonomia”, confirma també l’Eva, que recorda que coses “com anar sols a l’escola i tornar sols a casa” en una ciutat com Tortosa no eren possibles.

Escoles a mida

Una de les característiques de l’escola rural és la que es coneix com les tres P: petita, de poble i pública. El mestre de l’escola rural de Puig Segalar de Viladamat (Alt Empordà), i coordinador del secretariat de les Escoles Rurals, Miquel Payeró, subratlla dos avantatges principals d’aquesta educació: “Una ràtio d’alumnes per professor baixa”, que permet una atenció individualitzada, i “l’experiència de compartir l’aula amb nens d’edats diferents”, que fa que l’aprenentatge tingui un ritme propi i progressiu.

Al marge, lògicament, de les possibilitats de conèixer a fons l’entorn natural que permet una escola rural, on “l’accés al camp, al bosc, és tan fàcil que predisposa molt més a la sensibilitat pel medi ambient”. Però no sols això: en pobles petits l’escola “és un pal de paller” i les activitats que s’hi duen a terme acaben involucrant la vida del conjunt dels seus habitants, “perquè tot es relaciona”, o a la inversa, “la vida cultural, les festes i les tradicions es viuen també intensament dins de l’aula”.

“És una escola feta a mida per als nens, el canvi ha valgut molt la pena”, assegura la Irene. Valora que facin moltes excursions, i que estiguin acompanyats fins a sisè “de la mateixa professora, amb el suport d’altres especialistes”. Això dóna la sensació que cadascú pugui tenir el seu espai “per conèixer-se de debò”. Per a l’Eva Salvadó una escola com la de Prat de Comte “és un luxe, un privilegi”, i recorda que els tres fills “estan fascinats”.

El tancament d’una escola rural és sempre “una petita tragèdia” per al municipi i les famílies que hi viuen”, explica Miquel Payeró. “Un poble que perd l’escola és un poble sense futur que es morirà, perquè la mainada no el viurà, no hi farà vincles, i, en canvi, sí que els farà a l’indret on vagi a escola i es relacioni més diàriament”. En llocs poc habitats o de muntanya, a més, el tancament implica que la canalla ha de fer diàriament llargs desplaçaments en cotxe que, durant els mesos d’hivern, compliquen la mobilitat. És per això que, des de fa un parell de cursos, en set centres de zona de muntanya es desenvolupa un “pla pilot” per incorporar nens i nens “en edat d’anar a la llar d’infants per assegurar en el futur la seva integració a l’escola”.