La pitjor mare del món

Petits MEC

Els tres menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) comencen a tenir una certa edat. Dos d’ells estan immersos en les pujades i baixades de la tensió hormonal dels Adolescentis comunis, i l’altre es troba en plena maduresa de l’etapa infantil, amb uns gairebé 9 anys molt ben portats. Aquella etapa en què ells eren molt més petits queda una mica enrere. Sospitosament enrere.

El cervell és un trasto sobrevalorat perquè massa sovint ens enganya com una companyia de telefonia qualsevol. Sé que vol que oblidi aquella primera època amb l’objectiu de fer-me entomar l’adolescència com si acabés de començar, fresca com un tomàquet de cambra frigorífica, disposada a superar el triatló que m’espera. Però he decidit que avui no li fotré ni cas i recordaré.

El DVD màgic

Recordaré, per exemple, com vaig descobrir que l’únic que em permetia ser persona quan la MEC número 1 decidia llevar-se a quarts de sis de la matinada era asseure-la davant la tele mentre servidora jeia al sofà, tancava els ulls i s’endinsava en aquell territori que es mou entre la consciència mínima i la inconsciència total. Jo sentia que allò no era pedagògicament correcte, cosa que llavors m’importava una mica més del que m’importa ara.

Just per això el DVD triat va ser d’aquells que prometien que sentint música de Mozart els MEC esdevenien més espavilats. Però eren DVDs no gaire llargs, així que el pare de les criatures va repicar tota la col·lecció de DVD en un de sol. Un DVD de nens mozartians non-stop que em permetia un son reparador. La MEC mirava i escoltava la tele fascinada, jugava i fins i tot s’adormia!

Torns

Després va resultar que a la gent dels DVD els van demandar perquè el reclam de Mozart per fer nens espavilats era fals, i jo vaig témer que l’exposició precoç a tanta tele l’hagués traumatitzat. Però ara me la miro i veig una Adolescentis comunis tan potent que estic per escriure a aquells americans dels vídeos i dir-los que, ves, malgrat tot tenien raó.

De fet, aquelles matinades nebuloses eren viscudes pel pare de les criatures i per mi mateixa per rigorós torn de sacrifici. Aquella època, que vaig batejar amb un títol que sembla sortit del Festival de Sitges, Les nits dels desvetllaments múltiples, vam veure que acabaria amb la nostra salut si ens desvetllàvem tots dos. Així que una nit li tocava a un llevar-se i encarregar-se dels MEC, passés el que passés, mentre l’altre dormia, i l’endemà al revés. El pare de les criatures afirma que els MEC se sabien el torn, i que quan ell era l’encarregat d’atendre’ls els MEC s’hi abonaven i ho aprofitaven per agafar virus, patir malsons i incidències diverses. Jo afirmava el mateix en sentit contrari. De vegades, tot i que et tocava el torn del son reparador, era tal el caos nocturn que el progenitor afortunat acudia al rescat de l’altre, però en general el que dormia practicava una sordesa que era pura supervivència. Aquells torns també ens van servir per a l’hora de sopar, per a quan no hi havia més remei que anar a dinar a un restaurant i un dinava i l’altre pasturava els MEC al parc de davant. O per anar al cinema.

Ara escolto progenitors en la mateixa situació que nosaltres llavors i només sé dir-los frases d’esperança combinant les paraules: llum, túnel i final. Però per no desanimar-los m’estalvio de combinar els mots: futur, immediat, adolescència i caguntot.