X. TEDÓ

Petites pinzellades d’art contemporani

El Macba organitza un taller durant tot l’estiu perquè els infants coneguin les obres exposades a fora de l’edifici i experimentin els processos de creació

“On creieu que serem avui, a dins o a fora?” Això és el primer que pregunta l’Aina, educadora del Macba, al grup de nens i nenes que són avui al vestíbul del museu. D’aquesta manera arrenca el taller Les obres d’art prenen el sol!, que forma part del programa Macba en família i que s’organitza tots els dimecres de juliol i agost a les dotze del migdia. L’educadora els explica el motiu de la sessió: “Moltes vegades no ens fixem que a l’exterior també hi ha obres d’art, ens pensem que totes són a dins”. La comitiva enfila el camí de sortida aturant-se davant l’escultura de Jorge Oteiza. “Què us sembla que és?” “Una onada”, respon el Pau, un dels nens que assisteix al taller amb una amiga i la seva mare. L’Aina no amaga la seva sorpresa: “Ho has llegit o t’ho has mirat abans de venir?” El Pau somriu, però no ho explica.

El que no encerta ni ell ni la resta de canalla és el material amb què s’ha elaborat aquesta escultura pública que es va inaugurar el 1998, tres anys després de l’obertura del Macba: “Està feta d’alumini i si la toqueu notareu que està calenta perquè és de color negre, que escalfa”. El grup visita després el mural de quinze metres de llarg i sis d’alçada que va fer l’ enemic d’Oteiza, Eduardo Chillida, i aprèn que l’escultor basc va triar la zona més alta de la paret perquè la gent també veiés els edificis del barri.

Uns metres més enllà hi ha un altre mural sobre el qual girarà la part pràctica del taller. Es tracta de l’obra que va fer Keith Haring contra la sida. El nom de l’artista el diu la Martina, que també explica que l’han calcat. L’Aina amenaça de marxar. Especialment quan aquesta alumna de quart de l’Escola Proa afegeix que a Haring també li agradava dibuixar nadons i gossos. Ho saben tot! “L’hem estudiat a plàstica aquest any”, li diu la Martina a l’Aina, que ja estava a punt d’incorporar-la a l’equip del Macba. “Aquest mural el va fer a la plaça Salvador Seguí l’any 1989, però van enderrocar l’edifici i aleshores es va acordar treure un calc a mida real de l’obra”, assenyala l’educadora, mentre revela que s’ha reproduït dos cops al mur de formigó del carrer Ferlandina amb la plaça Joan Coromines, la primera l’any 1996 i la segona dos anys més tard.

Aquest mes de febrer, coincidint amb el 25è aniversari de la realització del mural de Haring, ha tornat a ser reproduït en el mateix emplaçament amb la complicitat de la Keith Haring Foundation i l’Ajuntament de Barcelona. “Si l’artista el va fer amb un pinzell en cinc hores, l’equip de restauració del Macba va trigar una setmana i és l’última vegada que es pot reproduir”, anota la docent del museu.

Per a grans i petits

La tasca que van fer els restauradors del museu és la que ara toca als infants. A petita escala, esclar. Tots es volen embrutar. També les dues nenes que van impecablement vestides de blanc. “La pintura plàstica marxa”, ressalta l’Aina per si de cas. Primer ho calquen amb plàstic i després amb un punxó fan la silueta, la pinten i amb el pinzell ressegueixen la figura. “L’objectiu no és fer petits Harings o Tàpies, no estem per fer obres d’art, sinó per conèixer els processos de creació”, posa de manifest Tonina Cerdà, responsable de Programes Públics i Educació del Macba.

Que hi participin els pares amb els fills és un dels pilars del projecte: “És un espai intergeneracional, no és un taller per a nens mentre els grans van a veure una exposició. És un espai per aprendre conjuntament, on els adults fan les preguntes que mai s’atreveixen a fer”, explica Cerdà. Un altre element cabdal de la iniciativa és que és un espai en mans d’artistes. Excepte ara a l’estiu, l’artista Jordi Ferrero és l’encarregat de reflexionar sobre els processos artístics amb els infants, que han de ser majors de cinc anys perquè, com subratlla la responsable educativa, “si no, és difícil trobar un llenguatge compartit i una manipulació que es correspongui”.

Aprenentatge lúdic

La clau de l’èxit dels tallers -que durant tot l’any es realitzen els caps de setmana-és, segons Cerdà, “la combinació entre l’aprenentatge i l’aspecte lúdic”. Que les famílies repeteixin n’és la mostra més palpable: “El nivell de fidelitat és molt elevat, perquè canviem la proposta cada sis mesos i molts pares tornen a venir. Fem els tallers cada cap de setmana, per Nadal i Setmana Santa, i aquest és el segon any que ho fem a l’estiu perquè l’any passat ens pensàvem que a l’agost no vindrien famílies i vam omplir”. Les més de set mil persones que han participat en aquests tallers familiars ho demostren. El preu també hi convida: “És un pagament simbòlic (3 €) que et dóna accés a la proposta i a visitar totes les exposicions durant tot el dia, quan l’entrada normal en costa deu”.

La Mireia Pedrocchi, la mare del Pau, és el primer cop que hi va: “La mare de la Martina va venir a un dels tallers i li envien informació, però avui ella no ha pogut venir i he vingut jo amb tots dos. Fa poc ja vaig anar a la jornada de portes obertes dels museus al MNAC amb el meu fill”. Avala el projecte sense reserves: “La iniciativa em sembla molt adequada perquè hi ha un equilibri teòric i pràctic en aquesta introducció a l’art contemporani”. Al final qui més s’embruta és un nadó a qui el pare ja no pot contenir més en braços i que es dedica a sucar la mà al mural perquè ell també vol experimentar.