En família

Però si abans s’ho menjava!

“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que sempre hi ha excepcions)

Els nadons, a partir dels sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen, mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot escalivat?

A partir de l’any o any i mig, en canvi, és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.

No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la vida!”