Parlar d’innocència no vol dir que la canalla no tingui intencions i respostes que, en alguns casos, valorem com a inapropiades tot i que responen a la informació que els hem donat. Respostes que molt sovint ens donen per veure com reaccionem i valorar quina estabilitat tenim en les nostres demandes. És a dir, fan de criatura mentre nosaltres esperem fer de persones adultes.
El que potser cal valorar és com, molt sovint, amb els nostres comentaris els atorguem unes intencions que per la seva complexitat pertanyen al món adult: “Ens posen en evidència”, “Volen posar-nos en ridícul” Aquests comentaris són nostres i parteixen de com ens sentim, de com interpretem moltes de les seves reaccions, que són pròpies de l’edat, i majoritàriament responen a la seva reacció davant la frustració que comporta la nostra negativa a les seves demandes.
Sort n’hi ha que parlem de mostrar les emocions però, certament, no sempre estem en disposició de deixar-los que ens les mostrin, especialment si hi ha gent davant o són de signe contrari a les que voldríem. Per això el comentari reiterat: “Ja l’hi he explicat”, “Ja ho sap”, com si saber impliqués acceptar, sense protestar, quan per edat aquest saber no implica tenir el coneixement que els atorguem.
Aquest posicionament en relació al pensament infantil potser és la causa que porta a donar accés a programes de televisió o informacions via internet amb missatges poc edificants i en molts casos amb actituds i situacions més que qüestionables des del punt de vista de la moral. Les persones adultes tenim un filtre i una capacitat d’anàlisi crítica i sembla que no ens afecten ni ens destaroten la nostra visió del món, però a la canalla els donen uns models que després reproduiran perquè estan avalats per la televisió. Dir-los que no són positius són paraules que no tenen l’impacte de les imatges.
Amb tot això possiblement la canalla acaba tenint una mirada cap a la societat i cap a les persones adultes que no els correspon, ni per edat ni per maduresa, i que els porta a formes de reaccionar que ens sorprenen. Cal garantir i preservar el lloc que els pertoca, que no vol dir consentir i acceptar les seves demandes sinó posar-nos en el nostre lloc i deixar a la canalla que tingui el seu.
