La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Pedrolo, Bigas, Porta

Volem aprofitar l’estrena de la pel·lícula Segon origen per reivindicar l’oportunitat que tenim d’analitzar l’obra de Pedrolo Mecanoscrit del segon origen -un dels llibres més llegits de la literatura catalana en el món adolescent- i veure com ha estat recollida en la versió cinematogràfica dirigida primer per Bigas Luna, que va morir a l’inici del rodatge, i després per Carles Porta, que és qui va acabar el film.

Afirmem que és una oportunitat excel·lent per ajudar a entendre un punt que ens sembla fonamental en la comprensió de la creació artística: el paper de la intertextualitat, sobretot, com passa en aquest cas, quan aquest valor varia en funció del llenguatge que es fa servir.

És molt corrent manifestar allò tan suat: el llibre era molt millor que la pel·lícula. Potser ho és o potser no, però aquesta conclusió és, al nostre entendre, de vol gallinaci. És com aquell personatge de Dagoll Dagom que quan visitava un monument important de qualsevol país només sabia dir que se l’imaginava més gran.

El cine i la literatura són dues creacions humanes que es mostren gràcies a l’ús d’un llenguatge determinat, unes tècniques i uns recursos que varien a través del temps. En el cas del cine, el seu llenguatge està format per la suma d’altres llenguatges que la pel·lícula ens ensenya d’una manera unificada, com si fos un tot, però que nosaltres podem aïllar per veure quina aportació fa cadascun al sentit global de l’obra. Ben mirat, però, aquesta anàlisi també la podem aplicar a la literatura.

El que ens sembla més pertinent és ajudar a entendre la dialèctica que s’estableix entre el llibre i la pel·lícula, entre el guió i la seva transformació en imatges. Creiem més productiu plantejar de quina manera cadascuna de les belles arts ha aconseguit vehicular unes determinades visions del món, quins mecanismes ha utilitzat per fer-nos emocionar o com ha fracassat en l’intent de fer-nos participar en l’elaboració de l’obra, perquè la participació del lector i de l’espectador és indispensable per cloure el circuit artístic.

Aquest exercici tan relacionat amb la intertextualitat ens sembla molt més útil que quedar-nos en la senzilla comparació, en què una de les belles arts triomfa sobre l’altra i poca cosa més.