Difícilment quan ens imaginem com pot ser el dia a dia d'un cantant de pop-rock ens el representaríem canviant bolquers o anant a buscar els fills a escola. Certament no seria la imatge que ens vindria al cap per exemple en el cas d'un Mick Jagger o d'un David Bowie, però a una escala més nostrada, no és poc habitual que uns quants noms de l'escena musical catalana duguin a terme un exercici de desdoblament per afegir a la seva faceta d'artista una segona faceta molt més terrenal, podríem dir-ne, de pare de família.
Però, com s'ho fan per conciliar els concerts i les gravacions amb l'assumpció de les pròpies responsabilitats que, com a pares del segle XXI, els pertoquen? Com els influeix a l'hora de compondre el fet de ser pares? Com porten els fills el fet que els seus pares es dediquin professionalment a un món com el de la música? Per mirar de resoldre aquestes qüestions i d'altres hem xerrat amb alguns dels exponents d'aquest selecte club de pares-músics o músics-pares que ja fa temps que han deixat d'anar a concerts que no siguin els propis, que dediquen les nits a carregar piles, que han redescobert els matins com una franja temporal igualment vàlida per a la composició i la gravació o que han incorporat els Bob Esponja o Dora l'Exploradora de torn al seu background de referents culturals.
A Santi Balmes (40 anys), cantant de Love of Lesbian i pare de dues nenes de 7 i 5 anys, la paternitat li va arribar alhora que el reconeixement popular després de treure al mercat el seu primer treball en castellà, Maniobras de escapismo (2005): "És un fet que m'ha ajudat a assimilar l'èxit d'una manera molt més natural, perquè sent pare tens una sèrie de responsabilitats que difícilment faran que els fums et puguin al cap". Precisament, el Santi va començar a compondre en castellà quan la seva parella es va quedar embarassada, "perquè ja no tenia sentint seguir jugant a ser una rock & roll star" . "Utilitzava l'anglès com una màscara, per crear un personatge, però quan ets pare ja no et pots seguir amagant". "Les cançons no deixen de ser una manera de comunicar-te amb els teus, i en el cas de les meves filles veig les cançons com un missatge en una ampolla, perquè hi trobaran tot el sentit d'aquí uns quants anys", diu el Santi.
Amb naturalitat
A Caïm Riba (38 anys), dels Pastora, pare d'una nena de 10 anys i d'un nen de 5, li va arribar abans la paternitat que la dedicació a la música d'una manera professionalitzada, per això sempre ho ha viscut d'una manera molt natural, més encara pel fet de ser també, ell i el seu germà Paüet, fills de músic. "El fet de dedicar-me a la música -considera el Caïm- m'ha permès gaudir de més llibertat d'horaris que si m'hagués dedicat a qualsevol altra feina i he pogut exercir de pare potser molt més que algú que treballa en una oficina".
Ramón Rodríguez (35 anys) va ser pare per primera vegada als 19 anys, i durant molt temps va haver de conciliar la seva feina com a actor de doblatge i la dedicació al seu primer grup Madee amb la seva precoç paternitat, i no ha estat fins fa uns 4 anys que s'ha pogut dedicar plenament a la música amb The New Raemon. "M'ha donat més qualitat de vida, perquè abans em costava arribar a tot arreu i ara puc dedicar els matins a compondre i a gravar i a la tarda vaig a buscar les nenes a escola (la Jazz de 15 i la Leia de 12) i faig de pare". Alguna vegada, però, confessa que ha arribat tard a buscar les seves filles "perquè estava acabant un tema". Per al Ramón els fills són una font d'inspiració constant en tots els aspectes. "Per moltes coses que els ensenyis sempre acabes aprenent-ne més tu d'ells. Amb la seva innocència et trastoquen tota l'escala de valors ".
Precisament, el Ramón ha format un grup amb les seves filles, Germana, que ja ha gravat dos temes, Hàmster caníbal i Els gats de la veïna , que s'inclouran en el pròxim recopilatori del projecte de la discogràfica Sones Minimúsica . "Van ser elles les que van voler aprendre a tocar un instrument -la guitarra i la bateria la Jazz i el baix la Leia-. Jo només he mirat de transmetre'ls el meu amor per la música. Aquestes coses no es poden forçar", assegura el Ramón.
Quan els fills són petits la seva comprensió de l'èxit és molt relativa, així el Santi assegura: "No em vaig convertir en el pare més guai del món fins que no vaig actuar al Super3". Per a la filla gran del Ramón va suposar tot un impacte acompanyar el seu pare al Primavera Sound i veure com se li acostaven molts fans a demanar-li autògrafs i a fer-se fotos amb ell. "Els companys de classe de vegades et comenten que han vist el pare per la tele o en un diari i es pensen que som rics", diu la Leia.
Malgrat que tots tres miren d'aprofitar al màxim els matins, sovint acaben d'arrodonir els temes quan els fills ja són a dormir. "Acostumes a anar a dormir tard i al matí toca matinar per acompanyar les nenes a escola", comenta el Santi, que té clar que "ser pare envelleix, només has de mirar les fotos del Maniobras ".
Si del naixement de la Laura, la filla gran de Santi Balmes, en deixa constància la cançó Limousinas , Un día en el parque és la cançó que dóna fe del naixement de la Irene. Per la seva banda, Caïm Riba va incloure al tema instrumental MARS -acrònim del nom i els cognoms de la seva filla Maia- del disc de debut dels Pastora (2003) gemecs enregistrats de quan ella era un nadó. El Ramón tanca el seu segon disc, La dimensión desconocida (2007), recuperant una antiga gravació casolana de la seva filla Jazz.
Els casos de Santi Balmes, Caïm Riba i Ramón Rodríguez no són una rara avis en el nostre panorama musical, altres noms que també compaginen la paternitat amb el lideratge d'un projecte musical són els del David Carabén de Mishima o el Pau Guillamet de Guillamino. Això, sense comptar il·lustres veterans com Lluís Gavaldà, d'Els Pets, a qui podeu llegir en aquestes pàgines cada setmana i que ha fet, de la paternitat, bandera.
