JAUME CELA & JULI PALOU

De la realitat a la “puta” realitat

Cada dia rebem més visites d’exalumnes que ens expliquen que se’n van a l’estranger a treballar. Alguns hi tenen la feina assegurada i d’altres van a l’aventura. Acostumen a ser nois i noies amb uns currículums excel·lents sobre diferents branques del saber, però veuen que al nostre país no tenen futur.

Alguns ens retreuen sense acritud -però ens fan mal, les seves paraules- que els vam enredar, que els vam garantir que si estudiaven tindrien una bona feina i ara veuen que si arriben a tenir-la és nord enllà, on tampoc sabem si la gent és com canta el poeta, perquè ens adonem que cada dia sabem menys coses i les poques que sabem estan poc fonamentades.

Aquest jovent que pot marxar encara està de sort perquè manté una certa capacitat d’escollir. N’hi ha d’altres que saben que les opcions queden reduïdes a acceptar una feina temporal, mal pagada i amb la renúncia a drets que es van aconseguir després de moltes lluites i que ara es fan fonedissos com les ombres a la nit. I encara hi ha els que vénen d’altres indrets, tot arriscant la vida. Vénen atrets per les coloraines del neoliberalisme despietat, just quan les diferències entre les persones no fan altra cosa que accentuar-se.

L’escletxa de llum de Soraya

Mentrestant, aquesta realitat que podem palpar diàriament conviu amb les mentides o mitges veritats d’alguns polítics que intenten convèncer-nos que les xifres macroeconòmiques milloren. El seu discurs emmascarat, però, no serveix per canviar la tendència general, que no és una altra que la destrucció de llocs de treball i l’existència d’un atur que és un flagell destructor de somnis i d’esperances. Ens preguntem, com fan aquests joves, sobre quina realitat s’està construint el discurs i la pràctica política. Ras i curt: ens preguntem en quin país viuen els polítics.

Però en aquesta foscor s’ha obert una petita escletxa de llum. Fa dies la senyora Soraya Sáenz de Santamaría, davant les insinuacions de cobraments il·legals, responia que en la seva “puta vida” havia rebut diners que no li pertocaven. Quan la vicepresidenta devia arribar a casa potser li van preguntar per l’ús de la paraula puta. Ella devia respondre que aquest llenguatge responia al contacte amb la realitat, que és el que mai no pot oblidar un polític. És veritat, perquè per a molta gent la situació és ben puta.