PALOMA ARENÓS

Parts únics. Històries de naixements

Un moment molt especial a la vida

Milions de persones neixen cada dia al món, però tot i l’allau de xifres, cada part és únic i especial. N’hi ha de medicalitzats, de naturals, al bosc, a casa, en un petit hospital, en una gran corporació sanitària, a l’aigua, amb la mare envoltada de la família i amics, en la intimitat o patint diferents torns sanitaris... No podem explicar-los tots -ni és aquesta la intenció-, però sí que volem oferir un petit recull d’històries de parts, amb les seves peculiaritats. Tot seguit les expliquen els seus protagonistes.

Dues filles a casa

La sabadellenca Alba Dalmases és mestra, doula i mare de tres fills: el Roc (10 anys), la Jana (7 anys) i l’Ada (4). El seu primer part, als 25 anys, va ser a l’Hospital Taulí, mentre que els altres dos han sigut a casa, acompanyada de llevadores. Dalmases es va sentir “molt maltractada”, ja que el primer, que va durar 21 hores, l’hi van induir. “No em deixaven aixecar, el personal que m’atenia es va arribar a riure de mi, em van acusar d’histèrica i després de moltes hores d’espera i molts canvis de torn, em van treure el nen amb fòrceps, em van fer una episiotomia brutal, em van dislocar el còccix i em van fer una destrossa”, lamenta. Va passar un postpart “horrible” i va quedar tan tocada que va decidir que no tindria mai més fills.

Fins que es va formar com a doula i assessora en lactància i quan va anar a buscar la segona filla, va tenir clar que naixeria a casa. Tot i que comptava amb un equip de dues llevadores i una doula amiga, va tenir un expulsiu tan ràpid “i unes contraccions tan lleus” que va ser el seu marit, Marc Hurtado, i la doula els que van acabar rebent la Jana. “Ens van anar donant les indicacions per telèfon. Les llevadores van arribar quan la nena ja havia nascut, però tot va anar molt bé”, apunta Hurtado. Dalmases sembla una excepció dins dels parts a casa, ja que la llevadora i la doula del seu tercer naixement tampoc van arribar a temps i va tornar a parir amb l’ajuda del marit, fins que va arribar l’equip, que va tallar el cordó i va treure la placenta. “No era la meva intenció, però va anar així. Està clar que som mamífers i estem preparades per parir fisiològicament, però sempre és millor amb ajuda professional. A casa fas la teva i el dolor és molt més suportable controlant la respiració, movent-te per on vols. Vaig respectar el ritme de les meves filles i l’acollida va ser molt càlida i especial”, descriu Dalmases.

El ginecòleg Guillem Hernández, amb més de 40 anys d’experiència tant amb parts a casa com hospitalaris, és un ferm defensor de la decisió de la dona. Més que explicar un part concret, prefereix reflexionar sobre el fet. “La medicina actual és molt defensiva i encara s’entén el part com una qüestió mèdico-quirúrgica, amb un risc potencial de malalties. S’ha deshumanitzat una mica i la llàstima és que hem entrat en una guerra dels defensors del part a l’hospital contra els del part a casa, i la dona és al mig, com si fos munició”, exemplifica. Hernández pensa que “en casos d’embarassos de baix o nul risc, s’ha d’escoltar què vol l’embarassada”. “En un hospital també se la pot atendre com a casa, i si vol tenir el fill al seu domicili, doncs endavant. S’ha d’intentar que el part deixi una empremta psicoafectiva agradable”.

Parts sincronitzats

Les germanes Mari i Sonia Sánchez, de Sabadell, són bessones, gairebé idèntiques. L’estiu del 2009 la Sonia li va comentar a la Mari que volia buscar un segon fill després de tenir la Maria i, de passada, li va fer una proposta: “Em va dir que per què no m’animava a buscar el meu primer fill i a veure si coincidíem amb l’embaràs”, explica la Mari. Entre riures i confidències, es van quedar embarassades per la mateixa època, però la Mari sortia de comptes el 10 de maig i la Sònia 15 dies després. El 21 de maig, quan la Mari ja complia les 42 setmanes, es va posar de part i, amb el seu home, se’n van anar cap a l’Hospital Taulí. Quan la van ingressar, li va enviar un missatge a la Sonia perquè estigués al cas. “Vaig estar tota la nit fent feina de part i vinga a punxar-me l’oxitocina sintètica. No vaig rebre un bon tracte de la llevadora i el part es va aturar. Així que, al final, em van fer una cesària. Allò va ser molt dur, però al final l’Hugo va néixer a les 9.48 h del matí i tot va anar millor”.

Llavors li van dir que la seva germana era a l’hospital. “Vaig pensar que venia a veure’m, però no: l’acabaven d’ingressar perquè havia trencat aigües i, com que ja li havien fet una cesària del primer part, n’hi farien una segona pel naixement de l’Adrián”. El 22 de maig va ser el dia de les casualitats: “Els nostres nens van néixer el mateix dia que la Maria -la nena de la Sonia-, van pesar tots dos 3,5 quilos, van fer el mateix, 51 centímetres, i ens van deixar juntes a la mateixa habitació”. Les bessones ho van viure com una festa major. “Llavors el nostre pare encara vivia i es va posar molt content de tantes bones notícies juntes. A més, sempre hem tingut molt bona sintonia, amb una mirada ens entenem”.

La preparació, clau

Més històries de parts. L’Ariadna Albareda és mare del Roc (nascut el 9 de gener del 2009) i del Boi (del 28 de febrer del 2011). Amb prou feines es porten dos anys, però l’atenció rebuda al primer part -“desastrosa”, diu-és a anys llum del segon. Albareda reconeix que una bona preparació del part és clau: “La nostra llevadora del CAP es dedicava a parlar-nos de la robeta, en lloc de com encarar el part, la lactància materna i el postpart, que són claus!”, lamenta. Amb tot això, es va posar de part i, tot i estar tranquil·la, recorda que va estar de pega amb el personal. “Em va atendre un llevador molt nerviós, patint perquè no arribava l’anestesista, em va renyar perquè cridava del dolor i quan vaig tenir el nen em va fer comentaris força desagradables. El cert és que em vaig sentir maltractada”. També lamenta que de seguida li van oferir suplement al Roc. “Va ser un part d’hora i tres quarts i em va semblar de set hores. En canvi, el del Boi va ser d’hora i mitja i em va semblar de 15 minuts”.

La diferència amb el segon fill, explica, va ser que va canviar de CAP: “La llevadora, que es diu Fina, em va fer un gran acompanyament, amb calidesa i la informació útil, i al mateix hospital em van atendre molt bé”, conclou.