Parlem de la meritocràcia

Els traspassos d'informació dels alumnes nous que salten de primària a secundària són inquietants. A la primera reunió sempre es comenten les misèries familiars i les males pràctiques d'adolescents que t'apareixeran com un bolet verinós enmig de la classe. La realitat que trepitjo no deixa de sorprendre'm per més anys que faci que treballi. Enguany no em puc treure del cap un parell d'imatges torbadores. Un dels nous, va explicar la coordinadora d'ESO, ja ha trencat les ulleres de cinc companys de primària. Hi té fixació, amb les ulleres. Jo en duc i el tema no em fa gens de gràcia. Un altre es veu que quan va néixer el germà petit va decidir sacrificar els animals que tenien a casa. Encara no saben per què. També seré el tutor d'un noi que ve de la República Dominicana, conflictiu, asseguren, que fins ara ha crescut al carrer i, suposo, voldrà que l'expulsin. Sa mare té vint-i-tres anys. Amb aquests i altres condicionants començo el curs, amb la missió de fer classe de català -com cada any-. També em toquen batxillerats. El temari diu que hauré d'impartir literatura en deu mesos i dues classes per setmana. Com que sóc pragmàtic, primer intentaré que aprenguin a accentuar i a interpretar algun text -la vida al barri no demana més-. Ara mateix dubto que en siguin capaços, sobretot perquè l'any passat van patir una professora que va estar diverses vegades de baixa. Amb els intervals de deu dies que passaven fins que no la suplien amb un substitut es van perdre un parell de mesos de classe.

Creure en l'ofici

La meva funció segueix sent la de creure en l'ofici. Malgrat la crisi i les retallades. He de vendre la moto als alumnes que si s'esforcen tindran futur. Que som un país que valora els mèrits personals i col·lectius. Jo mateix aspiro a una medalla abans de morir. Per la gesta d'educar-los. Els faig conya per no plorar, esclar. Perquè alguns encara miren les notícies i saben com les passen a casa. Confesso que em costa esperonar-los i esperançar-los, sobretot quan amics meus, d'altres oficis, amb molts estudis i anys d'experiència se'n van al carrer per diverses raons. Una acostuma a ser la mala gestió d'un superior incompetent. Enguany molts companys substituts tenen por de quedar-se sense feina. La veritat, fem mèrits per no se sap ben bé per a què.