04/07/2015

Parlem de compartir

2 min

Fa molt temps, a l’escola bressol del nostre fill (dos anys) van tenir una idea genial: que cada nen portés una de les seves joguines per posar-les en comú i aprendre a compartir.

Va ser una dura negociació. No el podíem enviar amb una joguina massa rònega, estava en joc l’honor de la família! Però ell no volia de cap manera portar-ne cap de les seves preferides. Finalment, ens vam decidir per un conillet de goma que no tenia mala pinta, però pel qual mai no havia mostrat gaire interès. Any i mig més tard, quan ningú (dels pares) recordava l’incident, vet aquí que surt del col·le, l’últim dia de col·le, tot un graduat en colors i gomets, amb el conillet brut i atrotinat a la mà. “Tots els nens -ens explica la mestra- han exigit la devolució de la seva joguina. De fet, s’han passat tot aquest temps vigilant qui la tocava. Em sembla que no ho farem més”.

I és que sembla que hi ha una gran preocupació, entre alguns pares i alguns mestres, per ensenyar els nens a compartir. “La meva filla no vol compartir”, em diuen de vegades, amb una certa angoixa a la veu, com si aquella nena de dos anys que no vol deixar la seva nina estigués començant una carrera criminal. En una tragèdia grega, els déus castigarien aquests pares donant-los exactament el que han demanat: un nen que sàpiga compartir. “On tens la tauleta que et vaig comprar la setmana passada?” “L’he deixada”. “A qui l’hi has deixat? Quan te la torna?” “No ho sé. Era un amiguet que vaig conèixer ahir al parc. No sé com es diu. Me la va demanar per favor”. Si l’educació té com a objectiu preparar els nostres fills per al món dels adults, no comprenc aquesta insistència a compartir. Els adults, habitualment, no ho fem. A qui ha deixat vostè el seu cotxe, la seva jaqueta, la tele, el mòbil o simplement la torradora? Només compartim, ocasionalment, objectes relativament poc valuosos, com ara un llibre que ja hem llegit. I encara només amb algunes persones i amb precaucions perquè, ja se sap, qui deixa un llibre a un amic pot perdre el llibre i l’amic.

Compartir, en el sentit trivial i quotidià de la paraula, és una cosa que el seu fill farà amb el temps, sense que ningú l’hi ensenyi. Deixarà un llapis a un company que l’hi demani un moment, jugarà a pilota amb els amics perquè aviat descobrirà que jugar tu sol amb la teva pilota i no deixar que ningú la toqui no és especialment divertit. Però protegirà les seves propietats, i les més valuoses només les deixarà un moment, sota supervisió, als millors amics. Un conillet de goma pot ser una propietat valuosa per a un nen petit, encara que als adults ens sembli una tonteria sense importància.

stats