La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Parlem d’Auschwitz

Fa setanta anys que les tropes russes van entrar al camp d’extermini d’Auschwitz i van alliberar els presoners que hi havia. Molts d’ells van morir al cap de poc temps a causa dels sofriments patits. No va ser l’únic camp construït per assassinar milers de persones, però Auschwitz s’ha convertit en el paradigma, en el terrible model que fa inútil llegir Dante per saber quina mena d’infern podem arribar a crear.

En una entrevista que va publicar fa poc l’ARA, Steiner responia amb aquestes paraules a Carles Capdevila: “La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, en el sadisme i la inhumanitat?” Aquest és l’interrogant que hem heretat del segle passat. I ningú, ni el mateix Steiner, sap com abordar la resposta.

Avui hi ha una imatge que circula entre nosaltres que és tan graciosa com perillosa. Ens referim al famós “girar full” que s’ha barrejat entre les manifestacions metafòriques més quotidianes. Afirmem que és perillosa perquè ni les persones ni els grups socials poden girar full: la història, vulguem o no, ens mira sempre. El repte és actuar responent a aquesta mirada. El futur mai és un full en blanc, sinó un full que escrivim amb la tinta de la memòria.

Cal parlar d’Auschwitz a l’escola?

No tenim cap dubte sobre la resposta: Auschwitz, com a realitat concreta i com a símbol del mal absolut, ha de ser present als centres educatius. No només perquè forma part del passat sinó perquè forma part del present. A un dels supervivents li van plantejar si tenien sentit la poesia o la filosofia després d’Auschwitz. La seva resposta va ser: “Però qui diu que som en el després?”

En un centre educatiu tot pot ser motiu de debat tret d’una qüestió: la humiliació de l’altre. No ens demaneu arguments. No existeixen arguments per a aquesta qüestió; si caiguéssim en l’error d’aportar-los, hauríem d’acceptar entrar en el joc dels contraarguments. L’acceptació de l’altre, sigui com sigui, no és un punt d’arribada, sinó un punt de partida, una condició sense la qual no podríem alçar l’edifici de la sociabilitat. Si els docents parlem de la lliçó més terrible de la història, si parlem d’aquest passat nostre sàdic i inhumà, és perquè no hi pugui haver mai més un present per a Auschwitz.