Pares ventrílocs

Hi ha una capriciosa llei compensatòria per la qual l'obsessió que tenim perquè el nostre nen aprengui a parlar va lligada a la quantitat de moments incòmodes que generen les seves paraules un cop xerren pels descosits. És com si, avorrits de tenir-nos amorrats a escassos centímetres de la seva pobra carona repetint-los cada dia deu o dotze vegades allò de "Digues paaaaapa", decidissin fer-nos-ho pagar amb escreix. Comencen els primers anys repetint el nostre nom fins a fer-nos-el avorrir. "Papa, tinc son", "Papa, tinc set", "Papa, tinc caca", "Papa, tinc pipí", "Papa, vull una galeta o una pilota o una joguina o no sé què vull però m'és igual perquè la qüestió és que et penedeixis d'haver-me fet aprendre a parlar". Després es fan més grans i amplien el seu vocabulari, però això no fa més que incrementar la seva croada anti-papa-pesat. Davant amics i parents, quan els dius de repetir alguna ocurrència de les seves, callen com putes i et miren com si no sabessin de què els estan parlant, mentre que a mig sopar són capaços de reproduir aquell comentari sobre l'implant capil·lar o sobre les tetes postisses dels teus companys de taula que havíeu fet a casa i quedar-se tan tranquil.

Deu ser per això, per aquest pànic que tenim tots els pares davant la possibilitat més que probable que el nostre fill ens faci quedar malament davant els coneguts, que cada cop més s'està posant de moda el paper del pare ventríloc. Fixeu-vos-hi, segur que en teniu un ben a prop. Es tracta del pare que parla en boca del seu fill, el que s'anticipa a la resposta del seu nen i et dóna la informació que ningú li ha preguntat. Feu la prova. Mireu de preguntar mirant al nen perquè no en quedi cap dubte: "Com va, Martí? Que t'agrada l'escola?" No falla. Abans que el pobre Martí tingui temps de contestar-te "I a tu què t'importa, mamarratxo!" , el seu pare, tot i no dir-se Martí sinó Eugeni, et contestarà: "Molt, m'agrada molt. I la senyoreta està molt contenta amb mi!" Ja podeu insistir, que no us en sortireu. No sentireu una sola paraula del nen. El pare ventríloc t'ho contestarà tot, fins i tot imitant-li la veu, al més pur estil Mari Carmen i Doña Rogelia. No ho sé, he de reconèixer que fa gràcia una estona però arriba un punt que et vénen ganes de dir al pare: "Escolta, no et sàpiga greu, cada dia ho fas millor, de debò, però, sincerament, el nen té molta més gràcia".