M. JESÚS COMELLAS

Pares, tinc por!

Quina resposta tan intel·ligent té la canalla davant d'una situació nova o d'una experiència que se'ls proposa: "Tinc por!" I com frena l'eufòria adulta. Una resposta que poden donar tant en situacions que els adults valoren fàcils (anar en bicicleta, nedar, patinar...) com en d'altres en què, entre un grup d'iguals més ampli que el familiar, hauran de respondre a un repte (anar de colònies o als casal d'estiu, etc.).

Les persones que proposen fer l'activitat omplen la canalla d'informació, com si d'aquesta manera el poguessin convèncer: "Ja ho veuràs, t'ho passaràs molt bé, faràs amistats i aprendràs moltes coses!" I malgrat tot, ells desconfien. La pregunta ha de ser, doncs: per què els donem tantes informacions fantàstiques? Per no deixar-los pensar? Per ofegar aquest cuquet interior de la por? Potser el que cal és una mica de calma, perquè per a la criatura és una novetat que haurà d'afrontar amb unes regles del joc desconegudes.

És cert que cal oferir-los informació de les situacions i fer-los saber les oportunitats que s'obren, però encara és més important deixar-los espais de serenitat per poder saber com s'afronta la situació. Per això el segon pas que cal fer és deixar expressar els neguits que apareixen en l'horitzó del pensament infantil: "Què et sembla? Com ho veus?", és bo preguntar-los.

Cal donar-los un temps perquè vegin que allò serà important i que hi ha persones que estaran al costat, en qui es pot confiar i que podran resoldre qualsevol dubte, neguit o preocupació. Potser, i això és un factor important a tenir en compte, el problema és si realment tenim confiança en les persones que gestionen l'activitat. O si les pors de la canalla són també reflex de los pors i angoixes adultes: "Ai que caurà! I si es fa mal? I si escarmenta i després no vol? I si..."

¿Hi ha inquietud per part de les persones adultes? Segur. Però créixer és obrir camins, noves oportunitats i, en definitiva, confiar. I això no exclou que hi pot haver moments complicats que caldrà, sense pressió, anar resolent. Per tant, quina és la solució? Doncs cal oferir un espai d'autonomia, de maduresa, de confiança en la criatura i en les persones que ho organitzen. I, de mica en mica, que vagin assolint l'aprenentatge per no tenir por del present i, sobretot, del futur, que d'incògnites no en falten.