Parèntesis adolescents
L'inici d'aquest curs escolar va tenir com a mesura estel·lar la recuperació dels antediluvians exàmens de setembre. En un diàleg radiofònic sentia com un adolescent que els havia patit comentava: "És que durant el curs em vaig columpiar ". Entre les famílies que demanen consell aquests primers mesos predomina la preocupació perquè els seus fills abandonin els estudis i es dediquin a no fer res. Tot just acabo de supervisar un parell de treballs d'educadores de centres de menors que reflexionen sobre les crisis que afecten justament els seus adolescents més preparats, que deixen estudis o feines per un temps, quan s'emancipen. Totes les situacions m'han fet pensar sobre el sentit i la necessitat dels parèntesis en les vides adolescents.
Imaginem les bones adolescències com un recorregut lineal, sempre cap endavant, sense crisis ni interrupcions, però molt poques són així. Les autoritats educatives defineixen vies que inevitablement porten a una estació vital positiva i on no caben descarrilaments ni aturades.
Assolir les seves il·lusions
Els pares no creuen com a possible i positiva cap adolescència que no sigui un continu procés de maduració fins a una fita prefigurada. Però totes tenen crisis i parèntesis, si més no perquè en algun moment han de trencar amb les nostres pretensions per fer possible les seves il·lusions.
A vegades descobrir que hi ha vida més enllà de l'escola significa sortir-ne una temporada. Just quan tot sembla orientat en les seves vides alguns necessiten sentir l'angoixa del desordre. Uns altres és com si ja estiguessin cansats d'estudiar i cerquessin un canvi d'escenari. Per a tots i totes això pot ser un parèntesi o l'inici d'un itinerari erràtic. Tot dependrà de les nostres respostes institucionals o adultes. Es tracta de combinar paciència amb pressió, acceptació de la seva pausa i demostració permanent que ens agradaria que reprenguessin la marxa, tornessin a trobar raons per estudiar, noves formes d'aprendre activament. Entrar en pausa no ha de suposar acceptar que no facin res sinó fer possible que en la seva vida hi apareguin altres experiències positives. La norma o la preocupació adultes han de facilitar el retorn, una nova barreja de resignació i entusiasme que els faci tornar a estar actius amb el seu projecte personal. Veure problemes irresolubles o anar posant revàlides tant sols fa que esdevingui impossible.
