Parella de separats gai amb criatures

Aprofito la cua de la facturació per començar a recollir idees per a l'article que esteu llegint. Observo que en cap de les cues de la terminal 1 que puc abastar des d'on sóc no hi ha cap altre separat ni cap altra separada amb fills, a menys que viatgin amb la seva nova parella. És massa d'hora per començar a treure conclusions, de manera que continuo les observacions durant el viatge amb els meus dos fills petits, i us ben asseguro que en deu dies de cues als museus, parcs d'atraccions, transports públics, restaurants i supermercats, no coincideixo amb cap més pare o mare que viatgi sol amb els seus fills.

Ara fa un any ja vaig fer un càlcul semblant i en vaig parlar en aquesta columna. Per barroera que sigui la meva enquesta particular, el resultat és tan allunyat de la mitjana de parelles separades amb fills, que estic temptat d'arribar a la conclusió que els separats amb nens ni viatgen ni es passegen pels museus o els parcs d'atraccions.

Convivència intensa

Possiblement viatgem menys perquè ens resulta molt més car, però també perquè la convivència amb els nens és fa més intensa i complicada. A més, potser viatjar amb els nens ens agrada més que viatjar sols, però menys que viatjar amb altres adults amb criatures. De manera que començo a sospitar que els separats es camuflen en els grups més o menys complexos que vaig trobant en aquestes cues -perquè fer turisme per Europa és fer cues-, i descobreixo separats i separades camaleònics on fins ara veia parelles amb nens i amb les seves ties i els seus oncles. Segur, penso, que aquest grup que sembla un matrimoni amb tres nens i la tieta són tres separats amb una criatura cadascun.

Faig participar als meus fills del joc, que no deixa de ser una manera intranscendent i terapèutica de parlar de separats i de separacions i una bona excusa per observar les lleis de la genètica en humans. Els meus fills, a més, hi afegeixen la hipòtesi que aquestes dues són lesbianes i aquells altres són gais amb una criatura adoptada, i tinc la sensació que com més grossa la diem, més a prop estem de la veritat. Naturalment, no ens atrevim a preguntar si l'encertem, però el joc és prou entretingut. I als meus fills, als museus antics, els interessa més mirar-se la gent de veritat que no pas la que hi ha pintada i emmarcada a les parets.