CRISTINA SERRET

Paraulotes, Una guerra perduda?

Els més petits les diuen per veure què passa i els més grans les incorporen al seu vocabulari com a part de la seva personalitat. Què hem de fer amb les males paraules? Es poden combatre si les senten per tot arreu i de manera quotidiana?

Paraulotes,  Una guerra perduda? / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

El Joan Carles Santos encara recorda el dia que anava conduint amb la seva filla Aina al darrere. "Encara era petita -explica-, i de sobte em diu joputacabronmaricón . Ella no tenia ni idea del que volia dir, però vaig veure que em volia provocar. Jo no li vaig fer cas i ella hi va tornar: joputacabronmaricón . Com que continuava sense fer-li cas em va preguntar: "Papa, no t'enfades?" I jo li vaig contestar que no, que per ella faria. Des d'aquell dia no ha tornat a dir cap paraulota, i ja té setze anys".

Jugar a dir coses

Rosa Jové, psicòloga infantil i autora de llibres com Dormir sense llàgrimes i Todo es posible , assegura que l'experiència del Joan Carles és un fet habitual: "Els nens petits, de 4 o 5 anys, juguen a dir paraulotes perquè les senten als grans, però no tenen ni idea de què volen dir. Tot el que fan és verbalitzar-les i esperar la nostra reacció. Per a ells tenen un component de paraula nova, només volen saber què passa si les deixen anar. Més endavant, cap als 6 o 7 anys, continuen sense coneixe'n el significat, però les fan servir quan s'enfaden amb els amics o tenen un disgust. Igual que ens passa a moltes persones grans, que per norma no en diem, però si un dia estem de mal humor o molt saturats, en deixem anar una de ben grossa".

Aquesta evolució en l'ús de les paraulotes l'ha viscuda en primera persona l'Esther Olivé, tutora de segon de primària, que ha acompanyat els nens de la seva classe des de primer. "Sí que he vist un canvi. L'any passat feien servir les paraulotes per expressar-se quan s'enfadaven o es barallaven, i eren més aviat insults. «Com que tu m'has fet mal, jo, que estic enfadat o rabiós, et dic idiota». Llavors jo els explicava que les paraules també fan mal, igual que els cops, i que quan els passés una cosa així el que havien de fer era respirar fondo, comptar fins a tres o dir-li a l'altra persona el que sentien sense insultar-lo".

"Ara que ja tenen 7 anys cap a 8 -continua explicant l'Esther- han començat a fer servir les paraules gruixudes, que els fan gràcia però no saben què volen dir. Quan les diuen, aturo la classe i els pregunto: «Per què ho dius, això? I què vol dir?» I arronsen les espatlles. Llavors els explico que a l'escola aquestes paraulotes no es diuen. També els demano si a mi me'n senten dir, i em diuen que no. Tinc la sensació que ho viuen com un desig de traspassar els límits que saben que són prohibits. S'ho prenen com una petita provocació".

Què cal fer quan en diuen

"El primer que faig quan deixen anar una mala paraula és no riure. Després els demano que m'expliquin per què l'han dita, i sovint els demano que escriguin tantes paraules boniques com lletres tingui la paraulota. Si és un insult, llavors les paraules boniques han de fer referència al nen que han ofès. És una manera de demanar perdó", explica la mestra.

En aquest sentit Rosa Jové considera molt important que responguem a la provocació de les paraulotes de manera neutra. "Hem de dir-los que no ens agraden, explicar-los que a casa els pares no en diuen, i que ells formen part de la família. Si comencem a riure, el nen ho tornarà a fer, per fer la gràcia. Tampoc no ens hem de mostrar molt enfadats perquè llavors el nen sabrà que allò no ens agrada i ho farà servir quan vulgui fer enfadar els pares. No donar-hi importància tampoc no és una bona tàctica, perquè llavors pensarà que no està malament fer-ho. Per tant, els hi hem d'explicar tranquils, ni amb la rialleta ni enfadats", detalla.

Pel que fa a l'ús de tècniques com tenir un pot per posar-hi una moneda cada cop que algú diu una mala paraula, la psicòloga apunta: "Amb nens petits no té gaire sentit perquè no tenen setmanada i si els hem de donar els diners nosaltres no hi guanyem res. Un altre cas és el dels nens més grans. Però, en general, podem dir que qualsevol tàctica d'aquesta mena, si funciona, és una bona tàctica".

Una qüestió de sexe?

La Neus Bosch té tres fills, de 2, 7 i 9 anys. "El meu home i jo tenim molt temperament, i els nens són molt moguts. I ho reconec, hi ha vegades que en deixo anar de grosses. Quan he dit tres vegades que han d'anar a fer deures i continuen fent com si res, al final deixo anar un renec. I em fan cas! Suposo que per això els nens diuen paraulotes. Si fins i tot el petit, de 2 anys, diu «Collons»! No té ni idea del que vol dir, però ho fa servir com una expressió. Els altres dos tampoc no saben el que diuen, però les deixen anar quan es barallen o s'enfaden", reconeix. La Yolanda Vallecillo, per la seva banda, té dues nenes de 4 i 6 anys. "Les nenes no en diuen, de paraulotes. La més grossa que deixen anar quan s'enfaden és tonta ". Vist això, ¿les paraulotes són un fenomen més habitual entre els nens que entre les nenes? Jové creu que "és cert que ells són més propensos a dir-ne que elles, però això es deu al fet que les nenes són millors en llenguatge i de seguida saben què volen dir i què han de fer a nivell verbal per causar el mateix efecte sense dir-ne".

Quan es fan grans

A partir dels 10 anys els nens que diuen paraulotes ja són més conscients del seu significat i de per què les fan servir. Jové considera que en aquest moment ja se'ls ha de parlar amb una càrrega emocional. "Cal fer-los entendre que allò no es pot dir perquè és insultar i és una cosa que pot fer mal. També és important diferenciar quan es tracta d'un problema de dificultats en la resolució de conflictes o és senzillament un problema de vocabulari. Hi ha nens que quan tenen un problema diuen moltes paraulotes o ho resolen a cops. En aquest cas, cal donar-los pautes per resoldre el conflicte més que centrar el focus en les paraulotes. Una altra cosa ben diferent és el nen que diu paraulotes «perquè jo parlo així». Llavors hem d'intentar que en digui menys i donar-li alternatives".

En tot cas, també pot passar que no quedi clar què és una paraulota i què no. L'Esther Olivé recorda el dia que era al pati, esperant que els pares vinguessin a recollir els nens, quan el primer de la fila, en veure sa mare, va cridar: "La mare que em va parir!" L'Esther es va quedar parada i li va explicar que allò no es deia. Però el nen li va contestar que allò no era una paraulota. I una nena l'hi va confirmar. "Té raó, parir és tenir fills, no una mala paraula". La mestra els va dir que era cert però que hi havia altres expressions que potser eren més adequades. Aquell dia, però, l'Esther no es va poder aguantar el riure.