L'era digital confon certa gent. He hagut de sentir discursos abrandats defensant que la comunicació escrita i verbal ha mort. Visca la imatge! Les paraules, segons aquests visionaris, ja no tenen valor. Han caducat com aquell pot de salsa barbacoa que ha quedat arraconat al fons de la nevera. L'alfabet està off i ja no és cool , i just és allà on els enviaria jo, a prendre pel cool . Perquè en el meu humil anar fent com a mare nefasta sé que les paraules tenen un poder infinitament més gran que el lleixiu rosa.

Paraules

Si aquest fos l'article de la millor mare del món, les primeres paraules que lloaria serien "Per favor" o "Sisplau" o "Gràcies, bufó". Però no, sóc jo, i sóc qui sóc i no pretenc fer la pilota al diari, però la primera paraula que em ve al cap és ARA. Emesa a uns determinats decibels i amb un precís nivell de greus i aguts, és la vareta màgica que aconsegueix proeses com convertir un cau infecte i amb un alt risc sanitari en una confortable habitacle per a l' adolescentis comunis de la setmana passada. O que trasllada les mil peces de Lego amagades sota el sofà dins la seva capsa corresponent. I que, fins i tot, estimula les ments en estat letàrgic a interessar-se per l'ortografia postfabriana.

PROU també té poders catalèptics. De fet és la clau que dóna per acabat el mundial de lluita lliure que s'organitza entre l'habitant del pis de dalt i el del pis de baix d'una coneguda llitera, quan en realitat s'hauria d'estar celebrant el triatló dels dos iron kids de casa (vestir-se, esmorzar i fotre el camp a l'escola). O que atura espirals addictius de menors d'edats adherits a pantalles (aquell estat que suposa un pas més enllà d'enganxats). I també és un sinònim perfecte per a frases llargues i empipadores de dir com ara: "Ja sé que us importa un rave visitar el jardí botànic però a mi em ve molt de gust i avui em toca a mi triar, perquè no trio mai, coi, i aquesta tarda vosaltres fareu el que us roti i jo me la passaré cuinant com una possessa per a tota la setmana. He dit".

Més paraules

NO és un clàssic que atura tsunamis de consumisme, quedisme (tendència compulsiva a quedar amb amics) i naturisme hivernal, perquè a casa hi ha certa fixació amb la màniga curta. I no vull oblidar-me del bot salvavides que representa la paraula POTSER. Després de ser acusada de falsedat, frau i prevaricació per no haver servit espaguetis i carn arrebossada tal com algú creia que jo havia afirmat, ara m'aferro al potser com un clau roent. ¿Podré anar a casa de l'X demà? Potser. ¿Anirem al cinema a veure Hotel Quethicagues? Potser. Faré festa d'aniversari? N... Potser.

També hi ha espai per al SÍ. Sí, necessito que algú m'ajudi a endreçar la roba, parar taula i, sí, és imprescindible que algú m'escolti i no pensi que tot el que acabo de dir s'emet en ucraïnès. I, sí, sempre tindré temps per escoltar, ja sigui la vintena repetició de la narració del gol per l'esquadra que un dels menors d'edat va marcar a l'hora del pati fa deu dies, o la quinzena vegada que alguna altra t'expliqui sulfurada la traïció shakesperiana d'una amiga. I sí, sóc una pesada i no em cansaré mai de fer petons, d'abraçar i masegar, per consolar, per celebrar o perquè em dóna la gana. I no penso deixar de fer-ho malgrat que un dia els menors d'edat deixin de ser-ho i em passin tres pams i jo estigui tan arrugada i encongida que, en realitat, seria més pràctic que ells m'abracessin a mi. Sí.