En família

Paraules de mare

Hi ha paraules que són típiques, gairebé exclusives, de les mares. Frases que segurament són universals, imprescindibles i que gairebé defineixen a la perfecció aquella imatge que tots tenim d’una mare.

Algunes només te les diuen quan ets petit: “Mira com vas”, “Acaba’t la verdureta”, “No facis ganyotes, que se’t farà la boca grossa”, “Quines mans portes!”, “Seu bé”, “No, la mare no riu”... La mare del món de les idees pures, fora de la caverna de Plató, o la mare que Déu va pensar abans de crear-la, sens dubte ja les deien. Per a moltes dones, que no fa gaire eren filles i s’havien queixat i havien dit (o com a mínim pensat) “La meva mare és una pesada!”, començar a dir aquestes coses pot resultar molt inquietant: “Valga’m Déu! M’estic convertint en la meva mare!” Però les millors frases són les que et diuen tota la vida (almenys la meva mare me les deia amb més de quaranta anys): “Ja menges bé?”, “Fill meu, que prim que estàs”, “Compte, que fa fred” o “Només amb això has sortit al carrer?”

Quan te les diuen als trenta o quaranta anys, aquestes frases fins i tot fan gràcia. Arribes a pensar que la visita dels diumenges ja no seria el mateix si no t’ho diguessin, que ho trobaries a faltar. De fet, sí, ho trobo a faltar. Sempre es troba a faltar, la mare. Quan te les diuen a la infància, o a l’adolescència, en petites dosis, tampoc no fan cap mal. Compte, però. A certes edats pot resultar molt molesta la repetició freqüent de certes paraules, sobretot si van acompanyades de males maneres, crits i amenaces, o d’aquells sospirs que saben fer les mares, tan fluixets però sorprenentment tan audibles, i que transmeten millor que qualsevol paraula el concepte “Fes el que vulguis, diverteix-te, que jo seré aquí, patint, no et preocupis per mi”. I després, esclar, ve la indignada sorpresa: “Com es posa! I ara se’n va donant un cop de porta. No sé per què ho fa, això. Si és que no se li pot dir res!”

Per tant, potser amb algunes frases cal ser una mica prudent, no fer-ne abús i reservar-les una mica per quan els fills ja s’hagin independitzat, que segur que els faran més gràcia. Però, sobretot, hi ha frases que cal evitar peti qui peti, coses que mai hauríem de dir a un fill perquè les paraules, un cop pronunciades, ja no es poden tornar a recollir: “Ets molt dolent!”, “Ets tonto o què?”, “És que tot ho fas malament!”, “Em tens farta!”, “Aquest nen em matarà a disgustos!” I, per mi, la més terrible de totes: “Si et portes malament no t’estimaré!” Com deien molts rellotges de sol, referint-se a les hores, omnes feriunt, ultima necat. Totes aquestes paraules fereixen, l’última mata.