Paisatges naturals

Ho sé tot. Pregunteu-me el que vulgueu. Puc fer-vos una dissertació sobre istmes i penínsules. Sóc capaç de tirar-me mitja hora seguida explicant-vos la diferència entre una serra i una serralada, o entre un pujol i un turó (cap ni una, per cert). Podeu triar el riu que vulgueu, qualsevol, el que més ràbia us faci, i un cop triat us hi faig una excursió virtual anomenant-vos tots els afluents amb el seu cabal corresponent.

No, no estic subscrit al National Geographic ni em passo el dia amorrat als documentals de La 2, aquells que van tan bé per fer la migdiada. L’origen del meu coneixement enciclopèdic és ben senzill: tinc un fill en edat d’estudiar. Si sou pares segur que sabeu de què parlo. No hi ha res millor que tenir un nen amb exàmens a la vista per recuperar de cop tots els coneixements que et van entaforar de petit i havies oblidat per sempre més. Perquè mai ets tan conscient del rovell mental agut on habites fins que intentes explicar al teu fill com es fa una divisió de dues xifres o quan s’ha de fer servir el past perfect, per no parlar d’aquests pronoms febles que ens mostren l’estat lamentable, ortogràficament parlant, en què tenim aquesta llengua pròpia que tan defensem.

Jo, per sort, ara mateix estic en aquella etapa en què el que estudia el meu nen encara m’és força intel·ligible. Ja arribarà el dia en què davant una arrel quadrada malparida hagi de confessar-li que no tinc ni punyetera idea de què fer. Ho tinc ben assumit, però ara mateix estic ben cofoi, perquè de paisatges naturals en podria fer una tesi doctoral. Fa tres setmanes que acumulem informació plegats. Tres setmanes que googlegem com a desesperats, tres setmanes que abans de sopar, jo amb els fulls a la mà i ell recitant, repassem la lliçó.

I aquest divendres per fi va arribar el gran dia. Els nens de la classe ens van fer una classe magistral sobre els paisatges naturals davant els pares. No cal que patiu, va anar molt bé. Ara ja sabem que hi ha muntanyes sota el nivell del mar més altes que l’Everest. A mi, però, el que més gravat em va quedar de tot plegat va ser el que em va dir el xiquet just abans d’entrar a classe: “Papa, sobretot quan acabi de parlar jo, no xiulis ni aplaudeixis com si fossis a un concert. I, sobretot, prohibit dir-me “guapo” o “ culito sexy ”. Que mono! Ja comença a avergonyir-se del seu pare. No li queda res.