EL PIPÍ S’ESCAPA!

Na Laia arriba a la consulta, tota contenta, i li explic qui som, tot presentant-me i dient-li a què em dedic, i li deman si la puc ajudar en alguna cosa. Ella em diu: “Venc perquè el pipí s’escapa”. “S’escapa? Ell tot sol? Com quan tu vas corrents cap al gronxador en entrar al parc?”. Ella riu obertament i diu: “No!!!! A mi se m’escapa!!!”. “Ahhhhhh -li dic- pensava que em deies que el teu pipí estava viu!!!!”.

DE QUI ÉS RESPONSABILITAT?

Després de descartar-hi causalitat física tot consultant el nostre pediatre, aquesta és la segona premissa que ens hem de fer com a pares i traslladar-la als nostres infants. Qualsevol acció que esperem que el nostre fill domini parteix d’assumir la responsabilitat dels seus actes. Els infants que tenen dificultats per controlar la micció manifesten una clara tendència passiva respecte de la situació (que moltes vegades s’estén en altres àmbits). Totes les obligacions recauen en els pares i, normalment aquests posen en marxa conductes en dues direccions que perpetuen la situació: l’evitació del fet que el nin es faci pipí i la reparació de l’adult. Accions molt comunes que els pares posam en marxa amb molt bona intenció són: aixecar-lo al bany a fer pipí al vespre perquè no banyi el llit (normalment el nostre fill continua absolutament dormit), despertar-se per anar a mirar si està banyat i canviar-lo si n’és el cas, vigilar que no begui aigua a partir d’una hora concreta de l’horabaixa, posar-li bolquer… Intents de solució que fan que la situació es controli en aquell instant, però que pot arribar a perpetuar el problema anys.

SOLUCIONS DISFUNCIONALS

Què és el que no hem de fer? Precisament aquestes accions que posam en marxa per tal d’ajudar-lo potencien la immaduresa de la bufeta, fomenten la dependència i allunyen de la consciència de l’infant el seu protagonisme en el fet. Per tant, si volem que aprengui a controlar-ho, hem de deixar de fer-les.

LA SOLUCIÓ FUNCIONAL.

Què és el que hem de fer? Li explicarem tranquil·lament que fins ara tot el que s’ha fet per intentar solucionar la micció nocturna no ha funcionat i, per tant, a partir d’ara, deixarem de fer el que hem fet i ell haurà de fer-se càrrec de la situació. Hem d’alliberar-lo de sentiments de culpa respecte de fer-se pipí i li comunicarem que l’objectiu que treballarem és precisament reparar si banya el llit, i no que deixi de fer-ho, ja que ell no té voluntarietat en l’acció. Hem de conèixer aproximadament a quina hora fa pipí per tal d’ajudar-lo a la supervisió personal.

L’EQUIPAMENT DEL PIPÍ

Deixarem a la tauleta de nit un equipament de llençols, el pijama de recanvi i/o la roba interior, i els estris d’higiene. Li ensenyarem a fer el llit si no el sap fer (l’època estival és ideal per començar) i li direm que s’haurà de posar una alarma que soni un poquet més tard del que ell acostuma a fer-se pipí. Quan soni, mirarà si s’ha fet pipí. Si no se n’ha fet, podrà continuar dormint, i si se n’ha fet, haurà de reparar-ho. La reparació consisteix a fer-se càrrec ell de l’acte de neteja, aixecant-se, anant tot sol al bany, rentant-se i canviant els llençols. Aquest conjunt d’accions és reparador en si mateix i ajuda a prendre total consciència de l’acte.

CALENDARI DE REPARACIÓ

La utilització d’un calendari amb niguls i sols no és recomanable des de la perspectiva que la micció nocturna no és un acte voluntari que depengui de l’infant i, per tant, pot ser poc motivador si no es fa aquesta presa de consciència. Diàriament posarem un “sol” tant si no hem fet pipí com si l’hem fet i l’hem reparat. A final de setmana reforçarem, sense oblidar-nos-en, el seu avanç en la integració de l’hàbit, amb premis socials i d’activitats en família agradables. Quedar una estoneta més al parc, muntar una sessió de cine a casa amb crispetes o sortir d’excursió a un lloc que li agradi poden ser un exemple de reforçadors.

EXERCICIS FISIOLÒGICS

Una altra activitat paral·lela a la reparació in situ del pipí al vespre es tracta que diàriament faci dos exercicis fisiològics de control de la micció. Un seria afavorir la contenció i no buidar la bufeta cada poc temps, indicant-li que aguanti de dia una miqueta si té pipí abans d’anar al bany. I l’altre que, en fer pipí, tanqui la bufeta i l’obri per tal d’anar interrompent la micció i afavorir el control vesical. Aquests exercicis fisiològics fan que els infants se sentin, una vegada més, part activa de la intervenció i, per tant, de la solució.

AVALUAR-NE ELS AVENÇOS

Una vegada posat en marxa aquest tipus d’intervenció, la progressió del control millora significativament. És important valorar amb el nin els avenços i donar-li tot el mèrit de la victòria. L’esforç ha estat seu i, per tant, és ell qui ho ha aconseguit. La supervisió paral·lela per part d’un terapeuta també ens pot ajudar a abordar determinades situacions i emocions específiques relacionades amb el tema, si existeixen, com també per donar suport als pares en el manteniment de solucions funcionals.