RAQUEL FONT

Obrir els ulls (i el cor)

L’educació emocional en l’àmbit familiar proporciona eines per ser feliços i prevenir conductes de risc

A hores d’ara, si teniu fills, per petits que siguin, ja us haureu adonat que no hi ha una fórmula màgica per educar-los ni tampoc receptes universals que funcionin de la mateixa manera per a tothom. Ara bé, si el que volem és que els nostres fills siguin el que més volem que siguin a la vida, feliços -que, al capdavall, és el que volem tots-, l’educació emocional és una eina poderosíssima. I és que l’adquisició de competències emocionals ens ofereix l’oportunitat de gaudir de més benestar i felicitat, tant a grans com a petits, i a més prevé mals majors com ara depressions, trastorns de conducta, violència i drogues, entre d’altres.

Amb educació emocional es poden aprendre eines per afrontar amb solvència el dia a dia de les nostres vides, en l’àmbit familiar i en els altres (professional, acadèmic, social...). Unes eines que ens poden ajudar a saber com ens sentim i com se senten els que ens envolten, unes eines per saber què podem fer amb tot el que sentim, com podem gestionar les nostres emocions i com podem expressar-les de manera adequada. Es poden aprendre també recursos per no quedar-nos atrapats en emocions negatives com la tristesa i la ràbia i recursos per ser capaços de generar-nos emocions positives com l’alegria i la il·lusió.

L’educació emocional també ens ajuda a tenir una bona autoestima i una actitud positiva davant la vida, a ser responsables dels nostres actes i, evidentment, a mantenir bones relacions amb altres persones. “És tan important que puguem ajudar els nostres fills a aprendre a ser feliços com ensenyar-los a rentar-se les dents”, afirma de manera contundent Esther Garcia Navarro, coordinadora del postgrau en educació emocional i benestar de la Universitat de Barcelona (UB).

Un reflex

En l’àmbit familiar, l’educació emocional és especialment necessària perquè és on es creen els primers vincles afectius de la persona. “Els pares som els referents més importants per als fills i els nens acaben fent més el que veuen fer que no pas el que els diem que facin”, assegura Garcia Navarro. I afegeix: “Des del naixement, de manera conscient o inconscient, els pares anem impartint lliçons de seguretat, confiança, comprensió, empatia... O a l’inrevés: de desconfiança, inseguretat, repressió...” ¿Alguna vegada li heu exigit a un fill o filla que no us cridi i us parli tranquil·lament alçant vosaltres el to de veu?

Els pares som com un mirall, ensenyem als fills com relacionar-se amb l’entorn, a comprendre i a connectar amb les emocions dels altres, i alhora, a encaminar els seus propis sentiments. És per això que “l’educació emocional en l’àmbit familiar consisteix a poder ajudar els pares a prendre més consciència del que senten, de manera que després ajudin els seus fills a connectar amb les seves emocions”, apunta la coordinadora del postgrau en educació emocional i benestar de la Universitat de Barcelona (UB). Perquè ens entenguem: “És impossible ajudar el meu fill a regular la ràbia si jo no he après a fer-ho abans”.

“La consciència és essencial, no només per als fills sinó per a un mateix: prendre consciència de com vius la vida, si aprofites cada moment per ser feliç...”, explica Esther Garcia Navarro, que s’ha format a la Universitat de Yale (Estats Units) i imparteix formació a canalla, pares i educadors. I per anar adquirint aquesta consciència recomana, per exemple, que les famílies comparteixin el que han fet durant el dia, però també com s’han sentit.

Tallers per a pares

“M’ha ajudat a obrir els ulls”, comentava una mare en acabar un taller d’educació emocional a la Fundació Hospital de Mataró a mitjans de maig. Aquesta mare havia descobert que podia aprendre i transmetre a les seves filles un model emocional alternatiu al que va rebre dels seus pares, i que aquests probablement també havien rebut dels seus, de pares.

Aquesta mare té dues nenes, que tenen 3 i 5 anys. Amb la gran li havia funcionat un estil més autoritari i no se li feia tan complicat gestionar el dia dia, explicava. Però amb la petita no aconseguia el mateix resultat. Amb l’educació emocional va adonar-se que és important posar límits per ajudar la seva filla a sentir-se més segura, però que és igual d’important com els posem, els límits, és a dir, des de quina emoció els posem: si des de la fúria o la ràbia o des de la calma.

Si ho fem des de la calma, els adults serem capaços de legitimar les emocions del nen assumint que no les poden evitar. Només així podrem arribar a respectar-les demostrant a l’infant que el seu comportament potser no és adequat. Per molt errònia que sigui de vegades la reacció del nen, el continuem estimant. No s’equivoca en el que sent sinó en com expressa el que sent. El millor del cas és que pot aprendre a fer-ho d’una altra manera. És important, com dèiem, que aprenguin a expressar el que senten i a visualitzar quina n’ha estat la causa.

D’aquesta manera, els nens se senten més compresos, en comptes de sentir-se culpables per sentir ira, ràbia o enveja, una culpabilitat que s’afegeix al malestar que provoca la mateixa emoció. Quantes vegades hem dit als nostres fills que no s’enfadin per alguna raó que nosaltres, els pares, considerem poc important? Encara que sigui amb la millor intenció per desdramatitzar la situació, hem de tenir clar que no podem evitar sentir el que sentim i els nostres fills tampoc i, per tant, val més que ho acceptem i que aprenguem recursos per treballar on sí que podem incidir, que és en la reacció que provoca aquella emoció.

Donar eines

De tallers com el de la Fundació Hospital de Mataró se n’han fet -i se’n continuaran fent- en diversos espais, com ara l’escola Ítaca de Barcelona i l’escola bressol Pica-soques de Cardedeu, entre d’altres. Tots formen part del projecte Emoeduca’t, que té com a objectiu sensibilitzar les famílies sobre la importància de rebre educació emocional des de ben petits (www.emoeducat.cat).

“Quan t’ho expliquen sembla molt fàcil però hi ha molta feina a fer”, comentava una mare a l’escola Ítaca. I un pare que havia assistit al mateix taller afegia: “Costa perquè el dimoni que portem dins vol sortir!” Però, com a pares ben motivats que són, consensuen que, al cap i a la fi, “és un benefici per a tota la família i val molt la pena intentar-ho”.

Si l’àmbit familiar és on més necessària és l’educació emocional i, per tant, cal la formació dels pares, un altre espai on va guanyant terreny és l’escola, però això ja són figues d’un altre paner o d’un altre reportatge.