La pitjor mare del món

Objectes caducats

Objectes caducats / GETTY Zoom

Sovint he sotmès casa meva a ràtzies dignes d’Àtila, el monarca dels huns. He reciclat, regalat, ofertat, endinyat, vehiculat i llençat tota mena d’objectes que ja no ens eren necessaris. I la majoria de les vegades ho he fet de forma totalment unilateral, sense establir el consens democràtic esperable en una llar de pijiprogres del barri de Gràcia de Barcelona. I sense manies, tu, sense manies. Per això, quan avui m’he dedicat a col·laborar en la recerca d’una flauta que sembla haver estat abduïda per un forat negre, m’ha sorprès topar, encara, amb tants objectes innecessaris.

Expulsió

“Què ha passat? Com he pogut obviar tanta matèria sòlida sense cap destí pràctic?”, m’he preguntat alarmada, amb aquell tic de perfecció que es dispara com una molla cada cop que em despisto. Per sort, així que la perfecció treu el nas, actuo com aquell joc dels talps que has d’aporrinar a cop de martell, i la desactivo amb respostes que són cops de mall: tinc tres menors d’edat a càrrec (MEC) de certa edat que, tot i que ja no necessiten que servidora funcioni com una webcam permanent, em demanen una dedicació total com a proveïdora de serveis i com a radar (sí, Juanjo Fernández, sóc una progenitora radar qualsevol...). Però, de fet, m’importa un rave perquè hi ha tants objectes caducats que el que cal és actuar, m’he dit. Però de nou m’he regalat una aporrinada d’imperfecció. Potser, només potser, aquesta vegada no cal que ho faci jo mateixa.

En primer lloc m’he dedicat a fer un diagnòstic. He detectat una caixa mitjana curulla de ninotets de plàstic inactius des de fa vint-i-quatre mesos. Així que els he enganxat una etiqueta prou eloqüent: “Expulsió”. El mateix ha passat amb els trencaclosques, a qui ningú ha fet cas... mai. Jo mateixa m’he dit de vegades que podria fer el del Barça o aquell altre dels cavalls salvatges que li van regalar al mitjà, i que va heretar el petit, per entrenar la paciència i la bonhomia. Però he tingut molts altres centres d’interès que m’han permès practicar la paciència i la bonhomia, o intentar-ho, ehem. Així que també els he enganxat l’etiqueta d’expulsió. I després he detectat els jocs de taula. A casa som cinc éssers vius, més el conillet d’Índies mutant que porta camí de ser el més longeu de Barcelona, i només som tres els entusiastes dels jocs de taula. I, d’aquests tres, dos ja s’han fet massa grans per jugar al parxís dels barrufets. Així que, au!, més etiquetes d’expulsió per als jocs infantils. I el mateix he fet amb els instruments musicals que, evidentment, ningú fa servir, però que em toquen el que no sona quan apareixen als llocs més insospitats.

Pla malèfic

He seguit, implacable, enganxant etiquetes a tort i a dret (la baldufa sense fils mig trencada, fora, les disfresses que s’han quedat petites, lluny, unes caixes de ceres que, tal com vaig preveure, ningú ha fet servir per desfogar-se creativament, adéu, etc.) i, quan he acabat, en lloc d’executar jo mateixa les expulsions via donació o trinxament o reciclat, he decidit esperar. A casa no ho saben, però el primer cap de setmana que faci mal temps o un fred d’aquell que t’encongeix els deltoides, nyac, obriré els armaris i els obligaré que siguin ells mateixos els que decideixin el destí dels objectes i, a més, els transportin a la seva nova llar. Així que, Tomàs Molina, fes el favor d’anunciar borrasca, que tinc ganes de riure una estona. Gràcies.