Si una cosa és segura és que quan tenim nens els amics s'han de canviar. No és res personal, només pura qüestió de supervivència. Es tracta que, quan surts, ara que ho fas de tant en tant, gaudeixis del dinar, i això demana fer-ho amb gent que no arrufi el nas cada cop que el nen fot el got d'aigua damunt el plat del veí, o quan marraneja perquè vol el gelat abans dels macarrons, per no parlar dels que tornen del lavabo a la taula amb el paper de vàter usat a la mà. Tot això demana sortir amb gent que ha sobreviscut a mil gots trabucats i mil trossos de paper de vàter plens de... bé, d'allò. Sí, sortir demana pares, i si pot ser pares que tinguin nens de la teva quinta, per tal que l'empatia sigui total. La sort és que no cal buscar gaire, els tens ben a prop, exactament al costat, quan deixes el nen a l'escola, tu rebentat i mort de son i ell despert i juganer, o quan el vas a buscar a la tarda, tu despert i juganer i ell rebentat i mort de son. Esclar, són els papes dels companys del teu nen. Qui hi ha millor per sortir a sopar que ells? És perfecte, i no cal que pateixis per si el teu nen es porta bé a taula. Ja ho saben, que no es portarà bé. Si el veuen cada dia!

Ai, sí! Què bé que estàs amb els papes dels companys del nen. Estàs tan a gust que tant te fot que l'un sigui lleugerament fan de La Oreja de Van Gogh i l'altra lleugerament del Reial Madrid, i fins i tot que l'altre faci lleugers comentaris ofensius sobre els romanesos. No hi fa res, home. Amb un parell d'àpats ja aprens la dinàmica: no parlar de cap tema que sigui susceptible de crear tensió i, si es dóna el cas que amb la franquesa que donen el vi i el xupito un d'ells es posa a parlar dels magribins amb poca empatia o a cantar l'última d'Amaya Montero, ràpidament has de parlar d'alguna cosa relacionada amb la canalla i com es fan de grans i que ràpid que passa el temps i de si el seu també se la toca mentre mira els dibuixos, i ràpidament tot torna a ser una bassa d'oli.

Ara bé, tampoc us vull enganyar. Això no funciona sempre. Arriba un dia en què dius al nen: "Au, corre, fill meu, que avui anem a sopar amb els teus amiguets!" I ell, sense aixecar el cap, et contesta: "No, papa, aquests no són els meus amics, són els fills dels teus amics". I a partir d'aquell instant alguna cosa et diu que n'hi ha un a casa que ha deixat de ser un nen i ha passat a ser un preadolescent. Que Déu ens agafi confessats.