"Només hi ha mares i guerres"

Bernat Puigtobella és escriptor i pare de l'Arlet, de 7 anys i mig i que viu a Chicago, i de l'Andreu i la Caterina, de 4 anys i 8 mesos. És el director de la revista i web 'Barcelona Metròpolis' i el cofundador i editor del diari digital de cultura Núvol, que suma més de 50.000 usuaris únics mensuals

"Només hi ha mares i guerres" / FOTO: RUTH MARIGOT Zoom

La gran viu a Chicago amb la seva mare i la nostra relació és en gran part virtual, via webcam . L'altre dia va ser el meu aniversari i tenia, en una banda de la taula, l'Andreu i, a l'altra, l'ordinador amb l'Arlet, i tots tres vam bufar les espelmes. I sovint nosaltres estem dinant i ells esmorzen i tenim la càmera allà per anar parlant. Tot i això, és una experiència difícil. És dur tenir una filla tan petita tan lluny i la meva obsessió és que aquests nens entenguin bé que són germans i que tenen un vincle de sang.

I com s'és pare a distància?

És difícil. Pensa que hi ha hagut etapes en què ella no ha sentit cap necessitat de fer webcam . Ella sap que hi sóc però no em necessita realment. Nosaltres volem creure que els fills necessiten els pares però no és veritat, mentre tinguin les necessitats cobertes no ens troben gaire a faltar. De fet, sóc més jo qui la necessita a ella que no al revés.

Ja ho entenc.

Sovint, quan ens acomiadem després d'estar dos mesos junts, m'emociono, se m'humitegen els ulls, però ella no ho viu amb la mateixa intensitat. Potser s'ha posat una cuirassa per no haver de viure la separació com un drama. Ella sempre està contenta de venir quan ve, i sempre està contenta de marxar quan marxa. Quan qui la deixa és la mare, és diferent. En aquest cas sí que és dur per a ella.

Hi ha un vincle més fort amb la mare.

Sí, segur. Les mares tenen un vincle amb els fills que jo envejo. Tenen aquesta facilitat per estar com dins dels seus fills. És allò de "Nen, posa't el jersei que em fas venir fred". Allò que el nen fa, ho fa també a la seva mare. Això és un gran poder. Fins i tot quan som més grans, allò que ens fem a nosaltres mateixos ho fem també a les nostres mares. A vegades penso que en aquest món només hi ha mares i guerres. Si el món encara és món és perquè les mares són tan fanàtiques com les guerres.

De moment han guanyat les mares.

Trobo que la diferència entre un pare i una mare és la mateixa que hi ha entre les busques d'un rellotge. La dona és la busca petita, la que realment du incorporat el temps en el seu cos i, per tant, el pes de les hores el porta ella. Mentre que l'home va amunt i avall, circula de manera més esbojarrada, com la busca llarga. I fixa't que, en tots els rellotges, la busca llarga sempre passa per sobre de la curta.

Què més has pogut observar?

Que som una generació a la qual els nostres pares no van posar gaire límits. Ens han fet tous i això ens ha fet pares massa flexibles, poc disciplinaris. Ens costa massa dir que no. I ens passa que quan diem "No", aquest "No" no és rebut pels fills amb l'obediència que esperaríem per part seva. M'ha passat que, en alguns moments, els fills s'enfadaven amb mi perquè volien que els posés un límit, volien un "Prou!" i es portaven malament expressament, perquè jo els marqués amb claredat què es podia fer i què no.

Què et preocupa?

L'altre dia la meva dona em va fer un examen per veure si sabia les coses que calia posar dins la bossa de la Caterina, i el vaig suspendre. Em vaig deixar un parell de coses. Això vol dir que m'he d'esforçar més a ser un pare que toca de peus a terra. No sóc ni el pare corbata, que es passa la vida en un despatx, ni el pare xandall, que s'està tot el dia per casa com si fos diumenge. Més aviat sóc el pare portàtil, que va sempre amunt i avall, que té una filla en un lloc i dos fills en un altre, un pare que sempre està connectat i desconnectat. Ara bé, el que em preocupa és poder mantenir la connexió emocional. Això és molt important. Potser seré més bon pare de fills adolescents del que ho estic sent ara. No ho sé.