EVA BACH

Només demano un bri de tendresa

No sóc una mare de les de retrets i xantatges emocionals als fills. No els he dit mai: “Tant que em sacrifico per tu i mira com m’ho pagues”. Tampoc no ha sortit mai de la meva boca un “M’has decebut, fill meu, m’esperava més de tu”. Haig de reconèixer que no m’han donat motius, però també és cert que per deixar anar perles com aquestes no sempre calen motius. Hi ha pares i mares que manipulen o fan obeir els fills generant-los sentiments de culpa i també n’hi ha que passen comptes del que fan per ells. El fet que jo no ho faci no és mèrit meu. He tingut uns pares que, a més d’estimar-me, han sabut estimar també el meu propi impuls vital.

Encara que hagin estat ells els que m’han dut a la vida, no m’han tractat com una possessió seva. M’han concedit el dret a ser jo mateixa i no m’han restat ni un gram d’estimació pels meus errors. Tampoc no m’han fet sentir que els degui res. El que han fet per mi ho han fet perquè els corresponia i molt sovint pel goig immens de fer-ho. Sempre amb una generositat impagable i desinteressada, que només puc correspondre en alguna mesura quan tracto de seguir el seu exemple amb els meus fills i sóc conscient que puc ser considerada amb ells perquè abans els meus pares ho han estat amb mi. En realitat, és un llegat que els traspasso dels seus avis i que m’agradaria molt que ells condueixin més endavant.

Lligams sans i poderosos

L’estimació que és despresa i que hissa les veles de la llibertat dels fills genera una gran gratitud i, curiosament, uns lligams profundament estrets, a més a més de sans i poderosos. La més petita de les meves conquestes ha begut de la font dels meus pares i s’ha nodrit en la tendresa i el respecte. Per això procuro retornar-los aquesta mateixa tendresa i respecte. I alhora és tot el que demano als meus fills: que sempre hi hagi un bri de tendresa i de respecte en la seva mirada. Que captin l’amor que hi ha en cada petit gest que els adrecem, que vegin la grandesa del que és invisible i silenciós, i que del seu reducte íntim neixi aquest bri de tendresa que vagi directe al nostre. Sempre que uns ulls miren uns altres ulls amb tendresa i gratitud, el temps s’atura uns instants perquè es trobin els cors, i la bellesa de la vida es multiplica.