Hormones, guix, etcètera

Noies plorant a classe

Teniu fills que facin els primers cursos de l’ESO? Us parlen dels seus amors? Us confessen que s’han enamorat, que es disputen un noi o una noia amb algú altre o que han tingut un desengany? El més comú és que, de tot això, a casa, en parlin ben poc. Pot semblar estrany, però aquesta mena de coses les expliquen abans a un professor que a un pare. I no només les hi expliquen. De vegades mostren sense pudor les seves emocions i esclaten a plorar enmig de la classe perquè pateixen mal d’amor. En Benet m’ho explica i la veritat és que ha d’insistir molt perquè m’ho cregui. Em diu que fa uns dies dues noies de segon que comparteixen pupitre es van posar a plorar. Discretament, gairebé en silenci. Un company li va explicar a en Benet la causa de tanta llàgrima: una ha intentat pispar-li el nòvio a l’altra.

Entre els records escolars dels pares que llegiu aquesta columna no crec que hi hagi gaires escenes com aquesta. Als vostres anys més tendres el món de l’amor no es feia explícit a l’escola. Era una matèria per treballar a l’estiu. Ara, s’hi barregen dues coses. La primera no m’agrada: els alumnes consumeixen programes de televisió en què es fa una exhibició impúdica dels sentiments, les pulsions i els desitjos. I encara que siguin programes guionats, i de vegades més falsos que el testimoni de la Camacho al Parlament, els nois se’ls creuen. Aquí aprenen la falta de vergonya i de prudència, com si dir sempre el que es pensa fos el millor.

La segona és positiva: més bé o més malament, la gestió de les emocions ha format part de l’educació d’aquests nois i noies, probablement ja des de l’escola bressol. I els pares han estat més atents a les alegries i les penes dels seus fills que no pas ho van estar els avis amb els pares. Per això, ara també els professors són comprensius. Per això en Benet ha proposat a les dues noies ploraneres que surtin de classe, facin un volt pel pati, mirin de resoldre serenament les seves diferències, i tornin a pujar a classe quan estiguin més tranquil·les.

Li dic que no ho veig clar: ¿i si les dues noies, ja fora de classe, s’estiren els cabells i converteixen en un drama el que només era un plor discret i contingut? Em diu que no, que no són així. Que no sap com s’ho fan, però resolen les coses parlant. “Segur que acabaran agafades de la maneta”, em diu. Decididament, els nostres professors no eren així.