Així fa de pare

“No ens quedarem a viure a Doha”

Enric Gomà és guionista i pare del Fuong, de sis anys y mig, que fa quatre dies que ha arribat a Barcelona. Ha escrit sèries com ‘Temps de silenci’ i ‘Ventdelpla’ i ha creat formats televisius com ‘Català a l’atac’ o ‘Llibres a l’atac’. Per nens ha escrit ‘Bru Artiac, Operació Gertrudis’ (Cruïlla).

“No ens quedarem a viure a Doha” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

Encara no ha entès que les joguines es compren, per tant, anem a una botiga Imaginàrium, que ve a ser un lloc com comunista, on es poden compartir totes de joguines sense límit, cosa que va molt bé per a l’economia domèstica. I a casa ha descobert joguines insòlites com una desgrapadora i el plaer de retallar llibres del segle XVIII.

Què més feu plegats?

Intentar jugar en algun parc. El centre de la ciutat és molt dur per a un nen. Per trobar un parc interessant hem de caminar molt. Ho hem intentat al jardí de la universitat i no ha funcionat. Suposo que els passa el mateix als estudiants.

Com decideixes adoptar un fill?

Als 42 anys vaig decidir canviar l’estil de vida. Fins llavors havia treballat molt com a guionista, sovint dissabtes i diumenges, havia pogut estalviar força diners i vaig decidir fer coses més triades, coses que em fessin més feliç. I com que aquest canvi de vida m’havia permès guanyar temps, vaig començar a madurar la possibilitat de tenir fills. Durant anys vaig pensar que ho faria amb una parella, però, com que no s’ha donat el cas, als 45 em va semblar que no podia esperar més.

Per què?

Doncs perquè no pots estar als 58 anys adoptant un nen. Jo ja m’he esperat prou, fins als 51. Com que el Fuong en té 6 i mig és com si l’hagués tingut als 44 i mig. Quan jo en tingui 80 ell en tindrà 35 i espero que em vingui a veure al geriàtric els dissabtes.

Què t’ha sobtat?

Trobo que sovint ens costa entendre que un home sol pugui adoptar, cosa que no deixa de ser una mena de sexisme. La crida dels fills, sigui maternal o paternal, la veig paral·lela. No igual, esclar, però equivalent. Jo tenia ganes d’educar un fill, de veure’l créixer.

¿Res a veure amb la relació amb el teu pare?

A veure, en la meva vida, com en la vida de tothom, crec, tot té a veure amb la relació amb el meu pare. Però no només tenir fills, també afaitar-me als matins, comprar unes sabates o altres coses. Quan als 18 anys intento colar-me al metro, té a veure amb el meu pare. Ara jo tinc coses d’ell i coses que no són d’ell. El meu pare també em va tenir de gran.

Què en voldràs copiar i què voldràs fer diferent?

Voldria copiar la bondat. El meu pare era un home extremadament bondadós, tenia molt bon cor, molta cultura i una gran sensibilitat. Què no vull copiar? Les seves depressions. De moment, me n’he sortit.

Què et costa?

Fa uns dies que hem arribat del Vietnam. La part emotiva no em costa gens, tot i que ell no parla català i jo encara no parlo vietnamita. És molt afectuós, divertit i expressiu. Es veu clar que a l’orfenat on era el van cuidar molt. Em costa la part d’intendència, d’organització. La burocràcia és un món apassionant que estem descobrint junts, perquè no el puc deixar a casa. Aquest matí anirem a l’escola, a fer papers, i espero que l’escolaritzin només a ell.

Algun projecte plegats?

Hem d’anar veient quina és la relació del nen amb Déu. Primer cal millorar la relació amb el català i després el tema de la religió. Pensa que el Fuong vivia en una institució pública vietnamita on hi havia una gran estàtua de Ho Xi Minh, per tant, aquest és el seu referent diví actualment. De cara al bon temps el batejaré i entrarà a l’Església catòlica. Farem xocolatada i gintònics, xocolata per als nens i gintònics per als grans.

Com va anar el viatge?

Vam fer escala a Doha i ell ja s’hi volia quedar a viure. No entenia que fos una escala. L’hi vaig haver d’explicar com vaig poder que no ens quedaríem a viure a Doha, no de moment. Quan t’aconsellen “posar límits”, doncs mira, no viure a Doha.