EVA BACH

No hi he pensat i em sap greu

Avui proposo una petita reflexió sobre dues opcions que plantejo en els cursos de comunicació interpersonal i que podem plantejar també als fills. En l'opció A, imaginem que li diem al nostre fill: "Ets molt bon noi però has d'aprendre a controlar-te perquè ets massa impulsiu". Opció B: imaginem que li diem justament el contrari: "Has d'aprendre a controlar-te perquè ets massa impulsiu, però ets molt bon noi". Suposem que els fills som nosaltres. Quina de les dues fórmules se'ns posaria més bé? Quan faig aquesta pregunta, la majoria responen que la segona. Els agrada més quan la part positiva de la frase va al final. I és que el "però" normalment emfatitza aquesta segona part, és a dir, la que s'enuncia a continuació de la seva utilització. En l'opció A, donem més rellevància a la seva impulsivitat, mentre que en la B en donem més a la seva bondat, la qual cosa acostuma a ser més reconfortant i, per tant, més efectiu de cara a la seva autoestima. Al noi li queda igualment clar que ha d'aprendre a controlar-se, però ressaltem que per a nosaltres és bo i vàlid malgrat la seva impulsivitat.

Donar confiança

Si el fem sentir bona persona, és més probable que tingui prou confiança en si mateix i en nosaltres per transformar els aspectes que li convingui millorar. Si volem filar encara més prim, convindria especificar que l'impulsiu no és ell, sinó el seu comportament. "Has d'aprendre a controlar la teva impulsivitat, però ets molt bon noi" encara és una opció millor.

Ara imaginem que algú ens fa un encàrrec i ens oblidem de fer-lo. Una opció és dir-li: "Em sap greu però no hi he pensat". Una altra és dir-li: "No hi he pensat i em sap greu". Quina preferim si som els afectats? La majoria diuen que la segona, i al mateix temps reconeixen que fins aleshores han utilitzat quasi sempre la primera. En aquest cas, a més d'invertir l'ordre, hem substituït el "però" per la "i". En la primera frase el greu que ens pugui saber queda una mica eclipsat per la justificació de no haver-hi pensat. En la segona, la sensació d'equilibri és més gran i el greu que ens pugui saber resulta molt més creïble i consistent.