Així fa de pare

“No endrecem les joguines”

Carles Sala és escriptor de literatura infantil i pare del Pep, de 4 anys. Viuen a Girona. Va ser mestre, és artesà pinyolaire i autor de grans llibres com ‘50 oficis esbojarrats’ (Ed. Cruïlla) i ‘Cornelius i el rebost d’impossibles’ (La Galera), premi Folch i Torres i traduït a diversos idiomes.

Jo ja comptava que seria un pare ufanós, però no podia imaginar que ho seria tant! Em costa molt estar-me d’explicar coses del meu fill.

Doncs som-hi. Què us fa feliços?

Agafem la bicicleta. Ho fem molt sovint. Girona és molt plana i permet circular-hi fàcilment. Anem al parc de la Devesa o seguim el Ter. La bicicleta ens ha omplert molt. O anem amb les seves cosines, que són més petites. Jugant amb elles és feliç. No fa gaire, els grans havíem d’estar pels nens i gairebé no podíem ni xerrar. Ara, de sobte, desapareixen i te’ls trobes a tots en un racó, jugant a la seva.

Com jugueu?

Ens agrada molt fer-ho barrejant joguines. Potser ho deu fer que jo sóc desendreçat de mena. O potser només és una excusa. A casa no tenim menjador, tal com s’entén. Tenim una habitació gran, on no hi ha taula ni cadires. Jo menjo a la cuina, i també hi escric, per tant, tot el pis és l’habitació del Pep. Al terra hi ha un tros de gespa artificial, amb un banc de fusta i plantes naturals. En aquest espai, totes les joguines estan a la vista.

Sembla un lloc perfecte per jugar.

Els amics del Pep quan entren a casa al·lucinen. No tenim les joguines endreçades en calaixos, perquè quan les endreces és com si desapareguessin. Penso que això és molt més creatiu que no pas anar traient i endreçant capses de joguines.

Certament.

Una altra cosa que fa el Pep és pintar-ho tot. Té pintures i tenim moltes coses pintades. O joguines que es fa ell. L’altre dia vam anar a veure Mar i cel i no em va demanar pas que li comprés un vaixell sinó que en construíssim un amb cartrons. Que el meu fill em demani això és un plaer.

Explica’m més jocs.

Li agraden molt els gegants. Té una trentena d’ampolles i cada una és un gegant. Amb les ampolles organitza cercaviles. Ho té molt clar. Aquesta ampolla són els gegants de Sant Feliu de Pallarols, aquella altra és el Carlemany de Girona o una ampolla de detergent líquid és el Gerió, que té tres caps. O el gegant de Sallent. I els fa ballar i s’hi passa molta estona.

Tu ets escriptor. Jugueu amb les paraules?

Els rodolins són una cosa que li ha agradat sempre. N’inventem cada dia. O anem a la sala La Planeta, que és un dels teatres que hi ha a Girona. I quan hi anem, cantem: “Anem a La Planeta, que el cul ens peta”.

Tot sembla molt feliç.

És que he tingut molta sort amb el meu fill. Organitzativament parlant, el Pep és un nen fàcil. No té problemes de dormir o menjar ni de rebequeries. Això no ha passat mai.

Com és que tot és tan positiu?

Mira, t’explicaré una cosa. Ja des dels primers dies de vida, cada matí jo obria la finestra i deia: “Oh, quin dia més bonic”. I llavors “oh, quin sol” o “oh, quins núvols” o “oh, com plou”, perquè a mi m’agrada molt que plogui. Doncs ara ell es desperta sempre molt feliç. Es desperta cantant i això dóna un bon rotllo increïble.

I per anar a dormir?

Cada dia se’n va a dormir amb un atac de riure, un d’aquells que rius i se t’acaba l’aire. A ell l’hi passa sovint. I quan dorm es queda totalment clapat. Té molt bon dormir.

De què heu parlat últimament?

Justament ahir havia de venir l’àvia a casa i ell en tenia moltes ganes. Em va fer gràcia perquè faltaven dues hores perquè arribés i m’anava preguntant quan arribaria. “Doncs d’aquí un parell d’hores”, li deia. I en una estona, m’ho tornava a demanar. Dues hores, repetia. I tant preguntava que, al final, per no fer-se pesat, va i pregunta: “Papa, i quan vindrà la teva mare?” Em va fer gràcia. Des de la seva lògica, canviant la manera de preguntar canviava la pregunta.