No tenim una bola de vidre

El món és bàsicament impredictible. Els millors economistes no poden saber si la borsa pujarà o baixarà, i els millors experts en futbol no poden saber qui guanyarà el pròxim partit (en tots dos casos, qui ho sabés ja seria milionari). Així doncs, ¿algú creu, de debò, que pot saber com seran els nostres fills d'aquí cinc, dotze o trenta anys?

Doncs molta gent sembla que ho sap, o es pensa que ho sap. Encara se senten les apocalíptiques advertències de fa dècades, "Si l'agafes a coll, no caminarà mai", "Si deixeu que vingui al vostre llit, no dormirà mai sol", "Si deixeu que se surti amb la seva, serà un delinqüent juvenil"... I també s'hi afegeixen altres prediccions en sentit contrari però igualment rotundes: "Si te'l fiques al llit estarà més segur d'ell mateix", "Si el deixes plorar tindrà problemes psicològics", "Si li dónes el pit serà més intel·ligent", "Si no li expliques contes, no adquirirà un bon vocabulari"...

De vegades aquestes creences fan mal. Produeixen angoixa, culpa i por. He conegut mares que encara ploren, convençudes que el seu fill de tres o cinc anys ha quedat marcat per sempre per un "part traumàtic" o, valga'm Déu!, per una cesària. Mares que ja imaginen el seu fill al reformatori perquè amb dos anys "és agressiu". Que en veure que la nena de tres anys encara no dorm sola comencen a plantejar-se en què s'han "equivocat", i a témer que els familiars tenien raó i que li han "creat una dependència". Penso que és un error actuar moguts per aquestes suposades conseqüències a llarg termini. Perquè a llarg termini no sabem què passarà. Els contes no s'han d'explicar per augmentar la intel·ligència o el vocabulari del nen, sinó pel plaer (nostre) d'explicar-lo i pel plaer (seu) d'escoltar-lo. Agafo i consolo el meu fill que plora no perquè així serà o deixarà de ser més segur quan sigui gran, sinó perquè ara plora, i és el meu fill, i l'estimo, i el vull consolar.

No podem pegar a una criatura pel mateix motiu pel qual no podem pegar a un adult: per respecte, perquè té drets i perquè això no es fa. Abstenir-se d'exercir la violència "perquè pot patir un trauma psicològic" és degradar l'acte moral, és fer una cosa correcta per motius erronis... i és donar peu que algun energumen justifiqui la seva violència amb l'argument oposat: "Doncs per una bufetada tampoc no tindrà un trauma per a tota la vida". Ningú ho ha expressat tan bé com Jacint Verdaguer al seu poema Per què canten les mares? : "Per menjar no tenen res / per cremar ni un brot de llenya […] Per què cantes, amor meu / Perquè el nostre fill no plori".