JAUME CELA & JULI PALOU

No abaratim el somni

Comencem a saber que les escoles d’infantil i de primària perdran línies per la baixada del nombre de nens i nenes, mentre que la secundària augmentarà la matrícula, entre altres raons perquè els arriben els nois i noies que van néixer quan encara no es rebien amb pilotes de goma els immigrants que venien, suposadament, a una terra promesa.

Però les coses són com són i, com que les hem de mirar de cara, a nosaltres se’ns acut escoltar de nou la divisa d’una coneguda cançó: “No abarateixis el somni”. Perquè, tot i la crisi econòmica, i malgrat els efectes perversos que té i tindrà la Lomce, en els temes de ràtios ens cal reivindicar la capacitat de somiar. Per exemple, podem somiar com a pas previ a la realitat, que sempre és pòstuma, que baixin les ràtios a les escoles.

El nombre no fa la cosa

Sabem la cançoneta dels que recorden que, temps era temps, en algunes aules la presència de molts alumnes no era una barrera infranquejable per poder fer una feina interessant. També sabem aquella que, amb certa ironia, afirma que una aula poc poblada no esdevé per art de màgia un paisatge on els aprenentatges flueixen amb l’agilitat de les gaseles. Ara no es tracta d’això. Podem estar d’acord que el bon mestre ho continuarà sent més enllà dels 25, però sabem que el mal mestre ho serà una mica menys si en té, per exemple, 20; així com sabem que el bon mestre podrà estar més al cas de cada alumne si no passa d’aquesta xifra. Una xifra, d’altra banda, que anys enrere era motiu de reivindicació i que ara dorm a les golfes on reposen els bons desitjos.

Acceptem que si no hi ha alumnes s’han de tancar línies, però demanem que el preu que han de pagar les escoles que pateixen aquesta pèrdua no vagi més enllà de la disminució del tutor o de la tutora que acolliria aquest grup, si hi hagués matrícula. Ens fa l’efecte que és una proposta lògica, però ja se sap que les tisores quan voleien no són lògiques, i que l’escola pública sempre té les de perdre.

Estem tan submergits en banys de realitats aspres que necessitem, per no perdre la capacitat de somiar, recordar que fa no gaire temps teníem les ràtios que teníem perquè ho necessitàvem. I ara ho continuem necessitant. No abaratim el somni, perquè ja se sap que l’educació sense somni condueix de dret cap al desert.