"Ningú està preparat, ni cal"

Tenir fills t'allibera de moltes pressions. Tot el que has fet a la vida passa a un segon terme. Ara, també m'emprenya aquesta idea que tenir fills et canvia la vida, perquè trobo que atorga al fet de ser pare una solemnitat amb la qual no estic d'acord. Es poden tenir fills de manera frívola. I cadascú ja anirà descobrint la seva manera especial de ser pare.

¿Has aconsellat a algú que tingui fills?

Sí, ho he fet. Però si recomanes això vas de set-ciències. Acabes sent com un d'aquells que deixen de fumar i es fan tan pesats recomanant a tothom que també ho deixi. Tu tingues fills, no cal estar preparat. Esclar que és una responsabilitat. Però no és res sagrat. No hi ha ningú que estigui preparat per ser pare. Ni l'individu més conservador, ni qui té els valors més ferms. Aquests, com tots els altres, estan cagats quan arriba el moment.

Com vas triar el moment de ser pare?

És que no el vaig triar. Va ser la meva dona, que va tirar pel dret i va quedar embarassada. I l'hi agraeixo molt. Segurament jo no hauria tingut els pebrots de decidir-ho. Ella en va tenir més. I ser pare em va oferir una perspectiva més complexa sobre la vida. Quan ets jove tens aquells grans duels contra l'infinit, contra l'absolut. Ara tot ha quedat relativitzat. Gairebé res es pot comparar amb la sensació de felicitat que et dóna un fill. Té un component molt especial. És una barreja de fragilitat i seguretat.

Explica-m'ho.

És notar la mà del teu fill agafant-te abans de creuar un carrer. Ell té una confiança en tu total, i tu penses que alguna cosa deus haver fet bé a la vida si pots fer que aquella criatura se senti segura. Em sento més fràgil i al mateix temps el meu fill m'està dient que jo sóc algú per a ell.

Què més has descobert?

Que tot el que tant havia criticat durant l'adolescència, tots aquells que jo considerava burgesos, en realitat només eren pares.

Que bo.

La burgesia no és una classe socioeconòmica, són només pares preocupats per la seguretat i el futur dels fills. Quan som joves, tots hem sentit aquesta mena de gran seguretat en nosaltres mateixos. És una seguretat imbècil. És la seguretat de qui no ha hagut de cuidar mai a ningú. Això et fa desafiar la vida, encarar tots els perills possibles. Però amb un fill tot això canvia, perquè patir pels altres et fa ser més intel·ligent.

I també més insegur.

Tots els pares ens considerem un desastre. Tenir fills et fa ser conscient de les teves estupideses. Mira, saps què em fot molt nerviós? Que vagin descalços per casa. Però espera. És que jo recordo que no em posava mai les sabatilles. I no entenia per què els pares m'obligaven a anar calçat. Els hi deia: però si el terra és net! I ara jo m'enervo quan els demano que es calcin i no em fan cas.

Explica'm un moment bo.

Ara les ressaques són tolerables. Abans tenia aquell sentiment de culpa. Tot em semblava una merda. Res no tenia sentit i m'hauria fotut un tret. En canvi, ara vénen els nens al llit i t'has d'aixecar a preparar l'esmorzar. I, de sobte, tot té sentit. El dia es torna suportable. A través dels ulls del teu fill et veus millor del que ets. Bé, potser el pare d'un fill adolescent que llegeixi això em dirà que m'esperi uns anys, que un dia el mateix fill em voldrà matar.

Com t'imagines quan siguin grans?

Crec que s'enriuran de mi, segur. Cal acceptar-ho. Explicaran els millors acudits sobre com en sóc de ridícul. Imagino que les coses aniran així i serà collonut. Són els fills els que ens faran sentir ridículs. I també serà maco. Espero que ells em trobin patètic i que m'estimin.