Nens i nenes, són diferents?

Vaig ser educat en una època decididament feminista. Sí, potser la pràctica distava de ser perfecta, però la teoria estava ben clara i ningú amb dos dits de front la discutia: homes i dones són iguals.

Iguals en drets i deures, i també iguals en capacitats, interessos i en qualsevol aspecte psíquic o intel·lectual. Cap sexe té més sensibilitat ni més agressivitat, i qualsevol diferència que es pugui apreciar o imaginar respon només a la pressió social patriarcal i a l'educació. Recordo haver llegit, fa anys, la història d'uns nois bessons nord-americans. Un d'ells es va quedar sense penis per complicacions en la circumcisió. El psicòleg, pensant que al nen li esperava una vida molt desgraciada, va recomanar tallar també els testicles i convertir-lo en una nena. I com a nena feliç i ben adaptada es va desenvolupar. Era la prova definitiva que la identitat sexual és apresa i depèn només de l'educació.

Quan vaig ser pare em vaig veure obligat a revisar les meves creences. Els nens i les nenes eren diferents des de ben petits: s'interessaven per coses diferents, es comportaven de maneres diferents. Quan et presentes amb un bebè a la sortida de l'escola del germà gran, deu nenes de quatre anys envolten el nadó i li diuen cosetes durant uns minuts, mentre que deu nens de la mateixa edat passen de la criatura olímpicament. És possible que els pares, sense voler, els hagin educat per comportar-se de manera diferent?

En altres coses en què sí que intentem, deliberadament, educar els nostres fills (que dormin, que no plorin, que estudiïn...), no hi obtenim un èxit tan rotund. S'ha demostrat, és cert, que els pares no tracten de la mateixa manera els nens i les nenes. S'entrega un nadó desconegut i ben tapat a un adult, se li diu falsament "és un nen" o "és una nena", i tant homes com dones el tracten diferent, parlant més fluixet si és una "nena", movent-lo més bruscament si és un "nen". És d'aquesta manera subtil com els fem diferents? O potser les seves necessitats són diferents, i per això els adults tenim l'instint de tractar-los de la manera més adequada? No ho sé.

Gairebé quaranta anys després em torno a trobar la història del nen sense penis. El psicòleg es deia John Money, i se'l critica per haver falsejat els informes, negant-se a veure la realitat i a admetre que la seva idea no havia funcionat. El nen, en realitat canadenc, es deia David Reimer i mai es va adaptar a ser una nena: als 14 anys va decidir viure de nou com a noi; als 39 es va suïcidar. El seu cas (té article a la Wikipedia) es considera la prova que la identitat sexual és innata, i no apresa.