T. GILBERT

Necessito les claus de casa

Necessito les claus De casa / FOTO: TJERK VAN DER MEULEN Zoom

La Maria (12 anys) té les claus de casa des de l'any passat, quan feia 6è de primària. Ni ella ni la seva germana petita, l'Helena (9 anys) volien dinar a l'escola perquè preferien la tranquil·litat del menjador casolà i també el menjar de la mare. Per això la Maria va proposar als seus pares que li donessin les claus per tornar a casa a l'hora de dinar, malgrat que ja sabia que només hi serien totes dues.

La proposta va fer encongir l'estómac als pares. "És la veritat, va ser així: sí que sempre he vist la Maria molt madura, però el pas de donar-li les claus és com si de cop creixés encara més", diu la mare. A més, la Maria agafava la responsabilitat de recollir la seva germana petita, creuar el carrer, i portar-la cap a casa amb ella.

Un dia de l'any passat van decidir fer la prova per veure com funcionava. Els pares els deixarien la taula parada a casa, amb el menjar preparat. Només caldria que s'ho escalfessin i que, sobretot, extremessin les precaucions si hi havia sopa per dinar. "Vaig demanar a unes mares que conec de l'escola que els donessin un cop de mà, sobretot a l'hora de creuar la carretera", diu la mare.

Tot va anar bé. "A més, vam notar que a la Maria li agradava tenir la responsabilitat de tenir les claus de casa, perquè la vèiem contenta i confiada en les seves possibilitats", diu la mare. "Això no vol dir que tot plegat sigui fàcil, perquè no ho és; vam fer el cor fort perquè la Maria hi insistia, perquè el fet de demanar-nos les claus també implicava que ens demanés, subtilment, que confiéssim en ella".

Aquest any la Maria va a l'institut mentre que l'Helena encara va a l'escola. La Maria continua tenint les claus de casa, però no coincideix amb horaris amb la seva germana, així que no la pot anar a buscar. "Quan ens vam adonar que no coincidirien, l'Helena ens va dir que no es volia quedar a dinar al menjador, que volia continuar com l'any passat, però, esclar, no té la seva germana i nosaltres treballem". La solució va ser demanar ajut a una veïna, que recull l'Helena a l'escola i la porta a casa, on la mare li ha preparat el dinar. Mentrestant, la Maria va a casa a dinar, amb el seu joc de claus a la butxaca, quan acaba de l'institut.

Marta Vidal també va donar les claus al seu fill Pau l'any passat, quan feia 6è, "perquè és el mateix que havia fet amb la seva germana gran, l'Anna". Explica: "A 6è és quan comencen a anar sols cap a l'escola, que tenim prop de casa; els trajectes d'anada i tornada els fan sols, i les claus els donen autonomia per entrar i sortir de casa".

Cap dels dos han perdut mai les claus. "El Pau és molt metòdic, i sempre se les guarda al mateix lloc de la motxilla". També fa servir estratègies com posar-se molts clauers, perquè les claus tinguin més embalum. "Penso que tenir les claus de casa li ha fet molta més il·lusió que el mòbil, que no el fa servir gaire". El Pau sap que, quan acaba de l'institut, pot tornar a casa, es començarà a preparar o escalfar el dinar, i a poc a poc aniran arribant els pares i la germana. Tenir les claus és el pas gegant de l'autonomia.

Ha arribat el moment?

La gran pregunta per als pares, evidentment, és saber quan ha arribat el moment. Estan preparats? El pedagog Xavier Ureta (http://xaviureta.blogspot.com.es ) explica que si s'eduquen els fills -des de petits- en la responsabilitat es pot fer tranquil·lament el pas de donar-los les claus quan tenen 11 o 12 anys, i fins i tot abans, als 10 anys (quan van a 5è), si és que les circumstàncies ho demanen. Educar en la responsabilitat vol dir implicar els fills en la vida familiar, donar-los petits encàrrecs de la casa (fer-se els llits, regar una planta, parar la taula), fer-los coresponsables de les feines de casa, sense "tractar-los d'igual a igual, perquè no tenen la mateixa posició que els pares", però sí perquè entenguin que també són necessaris per a la quotidianitat de la llar. "L'exemple dels pares, esclar, també és necessari, perquè es pot dir molt als fills que siguin responsables, però si l'exemple que veuen dels pares és que sempre arriben tard a la feina o que no recullen les coses de casa, no s'educa en aquest sentit".

Així doncs, quan l'adolescent o el preadolescent pronuncia la frase "Vull les claus de casa", els pares han de fer l'exercici de repassar tots els punts. El primer és si el fill és responsable, si ha estat educat perquè ho sigui. Per continuar, "poden pensar exemples recents que els poden haver demostrat que ho són". Per exemple, "recordar si han complert l'hora que se'ls ha dit que havien de tornar a casa". O bé "si sempre que els han dit que els truquessin ho han fet o no". Tot plegat ajuda a repassar la història de la responsabilitat del fill que està demanant les claus de casa. "Se les han d'haver guanyat, les claus, per poder entrar i sortir de casa amb llibertat".