Nadal a la sang: tradicions en família

Amés dels glòbuls vermells, plaquetes i leucòcits, ells tenen un element afegit a la sang. Es tracta de la passió per les tradicions catalanes nadalenques, com són els Pastorets o el pessebre. I la transmeten de generació en generació.

El matrimoni sabadellenc Vicenç Peig Duch i Maria Rosa Olivé es van conèixer de ben jovenets fent els Pastoretsa l'associació de teatre amateur la Joventut de la Faràndula de la seva ciutat, fundada el 1947. "Jo hi vaig entrar amb 13 anys i aquest any n'he complert 60 vinculat a l'entitat, en què, pràcticament, he fet de tot. Sóc fuster de professió i he fet molts anys d'escenògraf, però també de pastoret, de Llucifer, de sant Josep, he estat a la direcció... El que calgui". La Maria Rosa, que hi va entrar als 14, també és polivalent. Fins i tot ha estat la primera directora escènica de la Joventut de la Faràndula. "Aquí ens vam conèixer i també ens vam enamorar. Encara recordo un any que el Vicenç feia de sant Josep, jo de Verge Maria i estava embarassada del nostre fill Salvador. Va ser molt divertit", assegura.

Units per la tradició

Demà tornaran a pujar a l'escenari al Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell durant vuit representacions, fins al 12 de gener. Estaran ben acompanyats de part de la seva família, ja que aquell nadó, Salvador Peig, s'ha fet gran i fa de director escènic -amb la Maria Pla- des de fa 5 anys, regidor des d'en fa 11 i és actor dels Pastorets de Folch i Torres des que va néixer. La seva dona, Maria Antònia Guerra, fa de pastora i treballa a la sastreria, i els seus dos fills, l'Alba, de 17 anys -que fa de dimoni fogainer-, i el Dani, de 13 -de pastoret-, tampoc no faltaran a la cita nadalenca. Tots cinc -en el moment de l'entrevista, la Maria Antònia estava hospitalitzada- asseguren: "Els Pastorets ens han unit més com a família, perquè compartim una passió i ens hi impliquem molt, com la resta de 150 voluntaris de l'entitat". "Els altres dos fills també van començar a la Joventut, però un s'ha vinculat amb els geganters i l'altre amb un altre teatre. Però tots ens devem molt aquí, i tothom entén que acabem el dinar de Sant Esteve a les quatre de la tarda per venir corrents al teatre", subratlla Olivé.

El Salvador té clar que el teatre els fa sentir units com una pinya. "Els Pastorets són una de les tradicions nadalenques més familiars que conec. Igual com coincidim tres generacions a dalt de l'escenari, el més normal és trobar-te-les també entre el públic: avis, pares, nens, tiets, cosins i nadons. I perquè no deixem entrar els gossos, que, si no, també els portarien!", diu rient.

L'Alba reconeix que amb el temps la colla de joves ha anat creixent i ara que fan de dimonis s'ho passen molt bé. "És un dels millors personatges i ens posem molt en la seva pell. Si fem plorar algun nen del públic és que estem fent bé la feina, oi?", pregunta amb cara d'entremaliada. El Dani apunta que el fet que la Joventut de la Faràndula tingui una escola de teatre infantil ha ajudat a renovar el planter.

De fet, passat Nadal, el 25 i 26 de gener, l'entitat ofereix uns Pastorets interpretats per nens, però respectuosos amb el text original de Folch i Torres. "Ho fem a La Sala Miguel Hernández i hi ha gent que prefereix veure aquesta versió perquè és realment especial, molt ben treballada, i força única", destaca Vicenç Peig.

El Pessebre Vivent degà

A uns 40 quilòmetres de distància, una altra família viu amb la mateixa passió els dies previs a les vacances de Nadal. Són els barcelonins Xavi Figueras i Mònica Villafranca, que se'n van anar a viure a Corbera de Llobregat fa una dècada, on han tingut els seus fills, l'Arnau, d'11 anys, i l'Agnès, de 7. Fa quatre anys, i gràcies a la implicació de la Mònica a l'AMPA de l'escola El Corb, es van anar engrescant i van decidir participar al Pessebre Vivent de Corbera, el més antic de Catalunya i que aquest any arriba a la 52a edició.

En aquesta representació del naixement de Jesús a Betlem s'hi apleguen més de 200 figurants voluntaris, que es posen a la pell dels personatges de cada escena pessebrística, i una trentena de tècnics que els assisteixen. "En aquest paisatge únic de la Penya del Corb, i amb uns actors que saben transmetre la tranquil·litat i el caliu de les escenes, el públic es mou guiat per una narració per megafonia, fidel al text evangèlic, i enriquida per comentaris en prosa i poesia popular. És un pessebre en moviment realment especial", detalla orgullós Jordi Boltà, president de l'associació Amics de Corbera, impulsora del pessebre. La seva dona, Olga Subirachs, fa 21 anys que s'hi aboca en diferents tasques -últimament fa de guia- i té clar que fan una feina d'equip, on tothom hi està molt implicat: "Tot i que ens posem a assajar un mes abans, ho vivim durant tot l'any amb molta il·lusió". La seva filla, la Neus, de 12 anys, també hi intervé i ajuda en tot el que calgui. Altre cop, tota la família unida per la tradició.

Punt de trobada

En aquest espai, que ha rebut 800.000 visitants en tota la seva història, hi ha representades diferents escenes, com l'Anunciació, el Naixement, la fusteria de sant Josep o les cases dels artesans, construïdes pels voluntaris i plenes de detalls. També hi ha bestiar com rucs, una vaca, ovelles o cabres, que acompanyen els actors.

Figueras, estibador del port de Barcelona, fa de guia, juntament amb mitja dotzena de companys més. Es tracta d'una feina que resulta més complexa del que pot semblar a primer cop d'ull. "És una feina complicada: has de tenir autoritat i molta mà esquerra, ja que entre els sis o set conduïm un grup de mig miler de visitants que van plegats, tot resseguint les escenes. I, normalment, tots volen fer-se les fotos al mateix lloc i al mateix moment... Hem de donar indicacions clares perquè anem molt coordinats amb la veu en off", explica.

Mònica Villafranca, per la seva banda, fa de samaritana i també dóna un cop de mà al vestuari, mentre que l'Arnau és hebreu al mercat i la petita Agnès fa de Jesús quan ajudava sant Josep a la fusteria. "És una experiència molt bona, que ens ha unit molt com a família. Els nens en gaudeixen molt, tant disfressant-se com representant el paper. També ens ha servit per vincular-nos més al poble. Ens sentim molt estimats", afirma satisfeta.