"Era com Mowgli"

M'ha agradat viure sense arrelar, viure un mes aquí i un altre allà. Fins que el destí em va posar la Teresita als braços. Va ser dur, però va ser un miracle. Recordo la seva mirada molt profunda i el seu somriure. Just quan vaig treure el disc La chica del viento , vaig deixar de ser-ho.

Què ha estat dur?

Mentre no va anar a l'escola encara em vaig sentir lliure perquè m'enduia la nena. Però començar les classes va implicar que havíem de tenir uns horaris, unes obligacions, i jo sempre havia viscut sense res d'això. M'hi he adaptat perquè volia que fes una vida normal, que se sentís integrada.

¿Us assembleu la teva filla i tu?

En el caràcter sí, però sent petita jo ho vaig passar molt malament. Ella està molt mimada i jo em vaig criar sola. La meva germana petita i jo érem com Mowgli. Vivíem sense sabates, sense tele, d'una manera gairebé salvatge. Fèiem el que volíem. Sempre anàvem despentinades. La part dura és que ens sentíem molt soles i apartades de tothom.

Què us va passar?

Els meus pares no estaven preparats per tenir nens. El pare patia una malaltia mental i sempre estava ingressat. I la mare va morir molt jove.

I qui us cuidava?

Vam viure una odissea, passàvem d'uns familiars a uns altres. Però érem molt fortes. No ens posàvem mai malaltes. Vam aprendre a no queixar-nos mai. Vam aprendre a fer-ho tot nosaltres dues soles. Vam viure en molts llocs. Vam aprendre molts idiomes. Fins i tot vam anar a viure a Amèrica.

Com arriba la Teresita?

Van ser les circumstàncies. Va arribar tot de cop. No hi havia ningú més que se'n pogués fer càrrec. I jo era allà. Va ser una història d'amor i de solidaritat.

¿Amb quins valors l'has educada?

Que sigui bona gent i que sigui solidària i familiar. Però a vegades em pregunto si ho faig bé, perquè sembla que aquests valors no serveixin per a res. Altres nens de l'escola tenen valors diferents. Són molt competitius, només pensen a treure bones notes, volen ser els millors en tot. I jo no l'he duta per aquest camí. Em sembla que els meus valors no li serviran per guanyar diners. Veig que al seu voltant hi ha més competitivitat de la que m'imaginava, i ella no és gens competitiva. No es preocupa per res d'això, té altres valors.

Vius un xoc cultural.

A casa vivim una cultura i fora en vivim una altra, perquè la cultura paia és el que hi ha al carrer, a la televisió, a l'institut, per tot arreu. Jo veig la vida gitana i la vida paia en paral·lel. No es barregen.

Parla-me'n més.

No m'agrada parlar de les diferències perquè només serveix per fer perdurar els tòpics, però per nosaltres la família és una altra cosa. Potser una mare paia estarà contenta que el fill se'n vagi un any a l'estranger. Per a mi això és inconcebible. Si tens un fill és per cuidar-lo i tenir-lo al costat. Segons la nostra cultura això és inhumà, és gairebé un maltractament. Tenim conceptes diferents. Jo dic a la meva filla que quan sigui gran seré molt pesada i que me n'aniré a viure on ella vagi.

Què et preocupa?

Que no trobi mai el moment de posar-se a fer els deures. Sempre em diu que els farà després o demà. I no s'hi posa. Això fa que a vegades discutim. Però és una nena molt afectuosa i molt intel·ligent. Ara va a l'institut i li fan fer molts deures. Com que és una nena molt camaleònica, quan vegi que els seus companys es posen a estudiar ella també ho farà. Els seus professors algun cop m'han dit que potser no estudia gaire perquè és una nena massa feliç. Cada dia em diu mil cops que m'estima, i m'escriu poesies.