Mortadel·lo i Filemó

Ai sí, els còmics! Quina feina tan desagraïda que fan i que poc que es valora. No, no em refereixo als professionals de l'humor, que també mereixen tot el meu respecte. Parlo dels patufets, de les revistes d'historietes, d'aquests fulls grapats plens de dibuixos que tants cops hem hagut d'amagar quan arribaven els grans, sota el coixí o sota el full de problemes de mates, farts de sentir que ja n'hi havia prou o que per què no sortíem a jugar al carrer.

És cert, sense gaires pretensions, que els còmics ens van ajudar a fer-nos grans sense deixar de ser petits, d'aprendre a estimar entre rialla i rialla aquest invent meravellós que es diu llegir, de donar-nos el primer tast d'aquesta sensació incomparable, aquest aïllar-te de tot i de tots mentre t'amares d'una història fascinant, aquest anar-te'n al llit i tancar els ulls i ser el protagonista d'allò que acabaves de llegir, sobretot quan el còmic que llegies era de superherois, aquests éssers gairebé mitològics que es disfressaven de manera estrafolària i guanyaven sempre als dolents.

A mi, però, els que m'agradaven de debò, amb els que m'hi podia passar hores i hores, eren uns altres, gairebé l'antítesi dels protagonistes de la Marvel. Parlo dels antiherois delirants de l'editorial Bruguera, aquests sapastres entendridors que no paraven de prendre mal, que s'equivocaven gairebé sempre i en feien de l'alçada d'un campanar. Miops amb poca vista, agents secrets de pa sucat amb oli o comunitats de veïns reals com la vida mateixa. Tot un mostrari delirant de gent de debò que no amaga les seves febleses o que quan intenten fer-ho no se'n surten mai. Mai no els agrairé prou les bones estones que em van fer passar.

Per això em va fer gràcia quan l'altre dia vaig retrobar els meus personatges preferits de tota aquella colla. Anava a comprar el diari i, com sempre que pot, el meu fill em va acompanyar, amb el motiu no gaire dissimulat de rapinyar algun sobre de cromos o alguna revista de dibuixos. Quan ja pensava que no hi havia res que li fes patxoca em va aparèixer amb un àlbum de Mortadel·lo i Filemó . Ara el tinc per casa, fotent-se uns farts de riure amb les bajanades tan políticament incorrectes d'aquests agents de la TIA i preguntant-me de tant en tant què vol dir merluzo i burricalvo . Ai, mare! A veure com me'n surto per fer-li-ho entendre.