El pare que et va matricular

Moció de censura

No fa gaire vaig explicar aquí l’afició del meu nen a la política. La culpa, no cal dir-ho, és del Polònia i els seus excel·lents gags, que es mira de manera compulsiva cada cop que es fa seva la tauleta de casa. “Quan sigui gran vull fer ciències polítiques!”, ens va engaltar no fa gaire a mig sopar. No van servir de res les puntualitzacions i advertències que vam plantejar-li sobre una decisió tan prematura. “Em dedicaré a la política i així faré coses perquè la gent visqui millor”. Mare meva! Què coi podíem argumentar davant una motivació tan lloable?

Imagineu-vos, doncs, la seva eufòria quan li van anunciar que la seva classe aniria de visita al Parlament de Catalunya. Aquella nit no va dormir. Per si això no fos prou, es tractava de crear grups parlamentaris, el groc, el vermell i el blau, que proposarien un programa de govern i tot seguit serien votats en referèndum escolar per veure quin era l’escollit per formar govern. Una setmana abans de l’excursió ens va arribar a casa exultant. L’havien nomenat portaveu del grup blau. Aquella mateixa tarda va redactar el seu discurs amb la celeritat i dedicació que mai havia dedicat als seus deures de matemàtiques, per posar un exemple. Els següents dies van ser un infern. Cada cinc minuts ens demanava que escoltéssim el seu discurs, un discurs que pronunciava amb una solemnitat inaudita malgrat fer servir la post de planxar com a púlpit parlamentari. El dia D estava tan entrenat que fins i tot nosaltres ens el sabíem de memòria.

Set hores més tard el futur presidenciable va arribar a casa amb els ulls vermells i la cua entre les cames. “M’han traït, papa. M’han traït”. Resulta que, malgrat tenir coll avall la investidura després de moltes reunions, un pacte a última hora entre els altres grups el va enviar de cap a l’oposició. La foto de tots els nens feta tot just acabada l’activitat mostrava la magnitud de la tragèdia. S’hi veuen un reguitzell de nens i nenes amb cares rialleres i enmig, si t’hi fixes bé, es veu un rostre sorrut i emprenyat, amb signes evidents d’haver plorat una bona estona. És ell, el meu mini-Mas, rebent el seu primer tast de realpolitik. “Què fill, meu, encara vols ser polític?”, li vaig dir quan l’acompanyava al llit. “Sí, papa, però vull ser dels que fan riure, com al Polònia. Dels altres potser no, que dóna masses disgustos”.