Estàvem tots ben baldats. Bé, alguns més que altres, perquè n’hi ha que cada any, just quan arriba l’hora de carregar o desmuntar o traginar coses, els surt un compromís familiar ineludible o han d’escriure urgentment un article per a un diari. Tant se val. Tots, els que sortim més a la foto i els que no hi surten tant com es mereixen, ens en vam anar al llit amb un somriure als llavis tan gran i llarg com la filera d’adults i infants que feien cua pacientment per entrar al festival el cap de setmana passat. També és força probable que aquest somriure se’ns quedés congelat als llavis als tres segons, just quan tancàvem els ulls i ens empassàvem les hores de son amb golafreria, com si volguéssim recuperar les nits en vetlla d’aquestes últimes setmanes. O que, malgrat el cansament, l’adrenalina de tants dies ens desvetllés.
Però cap problema. Va servir per fer repàs i recompte de tot el que havíem viscut. Reviure amb els ulls clucs fotos i més fotos que hem emmagatzemat: nens i grans seguint el ritme de la mateixa cançó, una font pública transformada en una atracció de pesca d’aneguets; canviadors improvisats per a caganers compulsius en llocs inversemblants, pares portant el seu fill a collibè cercant el taller on pintar un grafiti que els deixi la samarreta ben bruta i tacada, les cares de satisfacció infantil mirant com el seu canell llueix la primera polsera de festival; nebots conscienciats renyant la fumadora furtiva darrere els lavabos; cares pintades d’ocellets entremaliats. Tot plegat, la constatació d’una idea sorgida de l’eufòria del vi en un sopar: reivindicar un espai comú d’oci per a grans i petits, que faci d’envelat de festa major i proporcioni un horari i un ambient adients perquè la gent que estima la música escolti el que més li agrada amb la persona que més s’estima del món.
Un festival sense prejudicis d’edat i condició, on puguin conviure l’adolescent seguidora de la Free Fall Band, l’àvia cofoia que passeja el nét dins el cotxet amb un niu d’ocell al cap; els tres amics d’escola que intercanvien confidències dins la tenda de campanya i el tiet hipster que aprofita les últimes notes de la sessió de Guille Milkyway. Vam acabar baldats, sí, i l’endemà no valíem per a res, però dins el cap ens ressonarà molts dies el crit de guerra que se sentia de la gent pujant rambla amunt: “Mama, corre, que comença el Minipop!!”
