Vivim una crisi econòmica molt intensa. No volem entrar a concretar-ne les causes. Senzillament, i des de la nostra ignorància, constatem que les retallades que s'estan aplicant en el món educatiu exigiran un esforç considerable de tots si volem mantenir la qualitat actual. Veient el panorama, potser l'únic que podem fer és ser una mica realistes i, de manera conseqüent, proposar-nos no recular massa, ni perdre'ns en discursos que no estiguin teixits amb els fils de la humilitat.
Així doncs, la pregunta que ens fem és aquesta: què esperem dels nostres responsables polítics? I la resposta que apuntem és clara. Primer de tot, que se cenyeixin a la lògica i que ho tinguin clar: amb més potser no es fa més, però amb menys segur que es fa menys. Esperem que deixin de parlar d'alumnes que fracassen i que analitzin el clima que es viu allà on aquests alumnes han d'aprendre. Que no s'obsessionin amb l'esforç i que plantegin la relació entre l'ensenyar i l'aprendre en els termes que avui utilitza una didàctica més actualitzada. Que deixin de voler controlar el sistema a cops de normativa i que recordin que la millor pedagogia sorgeix de bons equips docents que no se senten sotmesos a un excés de prescripció. Que ens estalviïn discursos sobre noves modalitats formatives de pa sucat amb oli i que intentin fer surar cada espai on gent preocupada per l'educació manté tens el debat sobre els processos innovadors. Que no ens vulguin fer sentir culpables perquè som funcionaris, i que no oblidin que molts la feina la fem molt bé i de manera responsable. Avui necessitem discursos que ens diguin que l'administració educativa estarà al nostre costat, que malgrat totes les retallades ens ajudarà a impulsar els projectes que tenim, que ens escoltaran i per això faran una política de proximitat a les diferents realitats escolars. És això el que necessitem sentir. Si no, més val el silenci.
