"M'ha enfortit mentalment"

Emma Roca és ultramaratoniana, bombera del grup de rescat, bioquímica i mare de la Irina, de 6 anys, i la Mariona i el Martí, de 4. Viuen a Bellver de Cerdanya. Ha estat campiona del món de raids d'aventura 2010 i segona a la Marató des Sables 2011. Publica 'Non stop!' (Cossetània)

Durant els embarassos sempre vaig fer activitat física, però no es tractava d'entrenar-me. El ginecòleg em va donar una pauta: fes qualsevol activitat que et permeti anar parlant amb algú, és a dir, anar respirant sense esforç per tal que no li falti oxigen al fetus. Així que els tres primers mesos vaig anar en bicicleta, fins al cinquè vaig esquiar, i vaig caminar i nedar fins al dia del naixement. Córrer només ho vaig fer els primers tres mesos perquè després ja em feia cosa. El mateix cos em demanava que no ho fes.

¿I amb els bessons vas fer el mateix?

No, amb ells vaig fer la meitat d'activitat física. Com que es considerava un embaràs de risc, des del tercer mes ja només caminava i nedava. Vaig anar molt més amb compte amb tot. Volia dur-los a la panxa el màxim temps possible i a partir del setè mes vaig fer força repòs.

I, un cop nascuts, va començar una altra cursa.

Sí, perquè els vaig voler donar el pit. Ho vaig fer fins a l'any i mig, i m'ho havia de combinar amb l'entrenament, la feina i intentar dormir a les nits. Es va fer dur, però, a la vegada, va anar molt bé. No van ser nens de posar-se malalts, però menjaven i dormien poc.

Què et costava especialment?

Era dur tenir una filla una mica més gran que em reclamava. Tenia només dos anys i havia passat de tenir una mare al cent per cent a no tenir-la ni una tercera part. Durant el primer any la dedicació als bessons va haver de ser força exclusiva.

Algun consell?

Amb la gran no ho vaig fer, però amb els bessons sempre vaig dormir amb ells, un a cada costat.

¿I no et feia por aixafar-los?

I ara! Encara que dormis sempre estàs alerta. Les mares tenim com un radar activat, cosa que els pares sembla que no tenen i, de tant en tant, cal que facis un cop de colze perquè s'aixequin a atendre la criatura. A vegades donava el pit als bessons gairebé dormint, s'hi enganxaven sols.

Ja devies anar prou de bòlit, quan et van demanar que fessis un llibre.

Els vaig preguntar per a què havia de servir el llibre i em van dir que calia crear nous models, que és important que les noies o les mares joves vegin que, a més de tenir fills, es poden fer moltes altres coses. I també per tenir referents a nivell esportiu.

Tu hi expliques la teva història.

Hi faig un repàs de la meva vida, de les moltes experiències en curses. S'hi expliquen raids d'aventura, maratons, ultramaratons, Ironmans, triatlons, duatlons. Sempre he fet curses en un entorn natural. Hi explico què m'han aportat de bo i de dolent. I tot això barrejat amb una llicenciatura en bioquímica, la tesi doctoral i la feina de bombera. I estar embarassada, ser mare i tornar a competir. I encara, enmig de tot, ser capaç de preservar el meu propi espai.

I ja és possible?

Esclar. Molta gent encara pensa que, un cop ets mare, ja no tens gran cosa més a fer, i no és cert. De cap manera. Per exemple, ser mare va fer que el meu cos canviés i hi he notat una millora qualitativa important. Ha millorat la meva resistència. Els millors èxits esportius m'han arribat després de tenir els fills i crec que hi ha alguna relació. Ser mare m'ha enfortit mentalment.

Explica-m'ho, això.

Quan he anat a competir, pensar en els meus fills m'ha fet treure forces d'allà on no en tenia. Sempre he portat una foto seva plastificada penjada a la motxilla. Però també passa que, quan hi penses, de vegades et vénen llàgrimes, i quan plores no respires bé. Però et dóna forces ser conscient del sacrifici familiar que suposa que estiguis competint. Ho vols fer bé. Ets més exigent, per ells.