La cua de Quiró

Mestres i lampistes

Mestres i lampistes / CRISTINA CALDERER Zoom

ATALIS (l’estudi de l’OCDE sobre docència i aprenentatge), la majoria dels docents diuen que entenen l’aprenentatge de manera constructivista, com un procés en el qual els alumnes s’impliquen activament en l’adquisició del coneixement, i rebutgen les metodologies que els forcen a ser receptors passius d’informació. Més del 90% asseguren que el seu paper ha de ser facilitar la investigació que l’alumne desenvolupa autònomament, perquè només d’aquesta manera adquireix un pensament crític i esdevé un actiu constructor del significat d’allò que aprèn.

Jo estic molt agraït a tots aquells professors que van ser un referent intel·lectual i moral per a mi i em van ensenyar coses que ni imaginava que podien existir. No vaig notar cap propietat en el seu coneixement que dificultés la seva transmissió. Crec que el més rellevant no és la via d’accés a una informació, sinó la seva digestió, és a dir la manera com el coneixement nou es relaciona -a vegades de manera fosca i inconscient- amb allò que prèviament creia saber. La guspira de la comprensió és molt capritxosa i l’experiència lluminosa del “Ja hi caic!” sembla tenir vida pròpia. Els conceptes de passiu i actiu en referència al coneixement s’han de valorar diacrònicament, d’acord amb les conseqüències de l’aprenentatge a llarg termini, més que no pas sincrònicament, perquè la memòria no és menys activa que la imaginació. Els processos mitjançant els quals la memòria a llarg termini pren protagonisme com a memòria de treball són molt foscos, però el que està clar és que sense la primera, la segona es queda sense recursos.

Tornem a TALIS. Curiosament, quan en lloc de preguntar als professor per les seves creences ens interessem per les seves pràctiques efectives quotidianes, descobrim que majoritàriament fan ús de les metodologies que prèviament han considerat passives. Sembla que diuen el que és pedagògicament correcte i fan el que és pedagògicament possible.

Recentment, un director em reconeixia melancòlicament que havia pres possessió del càrrec somiant a portar el seu centre a Ítaca, però que no feia més que arreglar vies d’aigua. Qui no té experiència directa de fer classes i del que suposa, per exemple, tractar al llarg d’un dia lectiu amb 180 alumnes en plena ebullició adolescent, mai no comprendrà la transcendental importància de la lampisteria com a ciència auxiliar de la pedagogia.