Hormones, guix, etcètera

Més sobre bons i dolents

A l’article de fa quinze dies exposava una breu discussió amb el meu amic Benet sobre les polítiques d’ensenyament que tendeixen a separar els alumnes, ja a primària, d’acord amb el seu rendiment acadèmic. Des d’aleshores que no he parat de trobar arguments per demostrar-li que, com l’exministre Wert amb la seva llei, s’equivoca.

La Mariona, que va ser la mestra dels meus fills grans en una escola pública molt celebrada, em va enviar un e-mail per comentar-me l’article i me’n va regalar un de pes, d’argument. I avalat per l’experiència. Em va assegurar que, quan se separa els alumnes de primària segons les seves possibilitats, hi perden tots. “És fàcil d’entendre -em deia- que hi perdin els no tan bons: les activitats no són estimulants, el llistó és baix, no senten res millor del que ells són capaços de pensar, no tenen models propers bons a imitar... A part de l’impacte emocional que representa saber que duen al damunt una etiqueta de dolents a la qual, a més, hauran de fer honor!” Però el que m’ha interessat més del seu argument és la idea que els qui hi perden més són precisament els bons. “No hi ha una situació d’aprenentatge millor que aquella en què hem de parlar sobre el que sabem a qui no en sap tant”, em diu. D’aquesta manera, liderant els grups, o els equips de treball, els bons consoliden el que saben, i se senten estimulats, com a responsables d’estirar el carro, per seguir aprenent.

L’hi comento a en Benet, i reconeix que els seus dubtes sobre la conveniència de separar bons i dolents són el resultat, en bona part, d’una falta de preparació per gestionar tanta diversitat. Em diu que sabem matemàtiques, o llengua, o història, però no sabem apropar-nos als alumnes com ho feia el mestre d’escola d’un poblet de França en aquell magnífic film Être et avoir, entre la ficció i el reportatge. Bons i dolents barrejats. I grans i petits. Els uns ajudant els altres. Els petits compartint els problemes dels grans, i a l’inrevés. Una societat en petit, amb gent preparada per col·laborar segons les seves possibilitats.

Li dic que té raó. És una queixa típica dels professors d’institut. Però hauria de deixar de ser una queixa paralitzadora. A fer de mestre se’n pot aprendre. I als professors d’institut ens aniria bé tenir més per model els mestres de poble que no pas els savis que fan classes magistrals.