Així fa de pare

“Més que coses, volen temps”

Lluís Prats és escriptor i pare del Nicolas Ian, de quatre anys i mig. És autor, entre d’altres, de ‘Cine para educar’. Ara publica ‘Hachiko, el gos que esperava’, premi Josep M. Folch i Torres 2014, amb il·lustracions de Zuzanna Celej (La Galera). És la història real d’un gos exemple de fidelitat

“Més que coses, volen temps” / FOTO: CÈLIA ATSET Zoom

Ser pare és una feina creativa que t’obliga a reinventar-te dia a dia. Des del primer dia tenia clares algunes coses, no moltes, però algunes sí.

Quines?

Que per a un nen és bàsic tenir rutines i horaris. De fet, aquests són els carrils pels quals el nen transita. Com més clars i estables siguin, més fàcil serà tot. A partir d’aquí el pare ja ho anirà veient, cal tenir cintura en cada situació. Però el nen s’ha d’acostumar a transitar per aquests carrils.

Què més necessita un nen?

A casa hi ha de trobar autoritat. I això implica una cosa molt elemental, i és que a casa hi ha d’haver algú. Jo he sigut mestre de primària i secundària molts anys i he vist casos d’alumnes amb problemes per als quals a casa simplement no hi havia ningú, no perquè els pares no hi volguessin ser. Cal ser-hi, igual que cal afecte i cal autoritat.

Amb el teu fill, en concret, què busques?

Una de les coses que intento ensenyar-li és fugir del materialisme. Te’n posaré un exemple. Ell, no sé per què, estava molt emocionat amb el personatge de Darth Vader. Quan li preguntaves què volia ser de gran et responia que Darth Vader.

No ho té fàcil.

El cas és que el novembre passat, per Halloween, volia una disfressa de Darth Vader, i això suposava comprar una pila de coses. Hi ha l’espasa, la careta, la capa, el vestit. Entre tot et pots gastar força diners. Doncs vam quedar que compraríem algun element però que tot el que poguéssim fer ho faríem junts. Així que vam buscar una capsa de cartró, la vam pintar i vam anar fent la disfressa. Era important que veiés que les coses costen. De fet, els nens, sovint, més que coses, volen temps, que estiguis per ells.

Què et preocupa?

Ara em preocupa la relació que tenen amb les màquines. Trobo que s’ha de pensar bé. Durant anys vaig estudiar el tema dels videojocs i vaig observar que creen molta addicció, i obliguen el nen a reaccionar sempre d’una manera molt ràpida. Això els posa frenètics. I aquesta dependència crea molta angoixa quan no poden jugar.

Més reflexions que guien la teva paternitat.

Que estimar no vol dir donar-l’hi tot. Si estimes el teu fill no l’hi donaràs tot. El nen ha d’aprendre que ha de perseguir les coses que desitja, que se les ha de currar. I els dos o tres dies que ens vam passar tots dos fent junts el vestit de Darth Vader segur que li va fer entendre tot això.

¿Ser pare està resultant tal com estava previst?

No tenia l’expectativa que tot seria collonut i fàcil. Però fins ara em sento força satisfet del meu fill, del tipus de nen que és. Tot i que hi ha coses en què, com a pares, hem suspès.

Com ara?

La fruita. El nen menja plàtan i poca cosa més. Quan havia de començar a menjar fruita potser no hi vam estar prou a sobre. Va ser per culpa nostra.

Què et costa, en la relació amb el teu fill?

Res. Potser que cregui una mica més. Però en general és un nen de caràcter dolç i relativament obedient. I crec que en part és que hi hem invertit molt temps, que hem estat molt per casa. Són moltes hores de ser allà. Més endavant ja veurem què passarà. Tots ho fem tan bé com sabem.

Cert.

En definitiva, eduquem com ens han educat. És una cosa atàvica. L’altre dia em va sortir una expressió que no havia sentit des que era petit, quan el meu pare em deia safranòrio. No sé si és una cosa molt de Lleida.

Saps què significa safranòria?

No.

Pastanaga. Escolta, si ja no vol ser Darth Vader, què vol ser?

Wall·E.