No m'ha agradat mai. Recordo que de ben petit frisava perquè fos dissabte i poder fer el ronso al llit fins a hores gairebé indecents. Després, de més gran, la cosa no va canviar gaire. Tot era arribar el cap de setmana i semblava com si en dos dies hagués de recuperar les hores de llit que m'havia robat l'escola, l'institut, la universitat o la feina. Tant li feia que la nit anterior hagués arribat a les tantes, gairebé de quatre potes, o aviat, fart de fer el pena pels pubs de la ciutat. La qüestió és que els matins de dissabte i diumenge estaven reservats a la mandra més absoluta i que, malgrat els rumors de vida intel·ligent al carrer, les quatre parets de la meva habitació es convertien en un forat negre, un espai per tancar els ulls i deixar que la son em fotés un cop de mà per oblidar escenes poc edificants de la nit anterior. I, per què no dir-ho, esbandir un mal de cap horrorós producte de les mateixes escenes.

Quan vaig tenir el nen, aquest costum es va esborrar d'un dia per l'altre. Els dissabtes i els diumenges es van tornar molt similars als dimarts i els dijous, sobretot pel que afectava l'hora de llevar-se. N'hi havia un que tant li fotia si era dia de festa o feiner, ell i els seus plors matinals no hi entenien de dies de lleure i, fins i tot, amb aquella sospita tan de pare que tens en certs moments sobre si t'estan prenent el pèl, semblava que s'esperés al cap de setmana per matinar amb més ganes. Tot això ve al cas perquè ara, passats uns anys, ja puc tornar a fer el mandroset una mica. Sí, sembla impossible però arriba un dia en què el nen aprèn la diferència entre un dissabte i un dilluns, bàsicament pel reguitzell de renecs que s'ha d'empassar per part de son pare quan s'equivoca de dia. Bé, tampoc cal que flipem gaire, mai no ha aparegut al llit a les dotze del migdia, però aquesta mitja horeta de més que et regala, creieu-me que s'agraeix. Ara bé, el més inversemblant d'aquests nous matins de cap de setmana no és pas aquesta petita pròrroga de son, sinó que aquest moment, eternament posposat quan era jove, ara sigui el que més espero de tota la setmana. Aquesta invasió de llit juganera i poca-solta, aquest tsunami de rialles que se't fica sota els llençols, ha aconseguit el que mai havien aconseguit totes les hores de llençols que abans robava tan mandrosament. Ni més ni menys que aixecar-me del llit amb un somriure a la boca. I això sí que és un miracle!