Ja ho veia a venir. Fa un any que el petit grenyut que viu a casa em dóna la tabarra dient que vol una mascota. Primer em va atabalar amb la idea d'un gosset, "un d'aquells petitets i monos que fan tanta companyia, saps, papa?" I sí, no ho nego, de companyia en fa molta, un gosset, sobretot a mi, que hauria de ser qui el tragués a passejar cada dia, com sempre ha estat amb tots els gossos que han passat per la meva vida. No, ni parlar-ne, no estic per gossos. Primer, perquè la meva idea de felicitat està força allunyada de recollir excrements del carrer amb una bossa, i segon, i sobretot, perquè ja he patit prou el mal que fa quan marxen per llei de vida i et deixen amb una sensació de gran buidor.
Després de veure que això del gos no colava, el meu marrec, amb la constància que el caracteritza quan se li fica una cosa entre cella i cella, va atacar amb els rosegadors. Dia sí dia no em parlava de conills porquins, hàmsters daurats i altres espècies exòtiques i menjapastanagues. Aquí, per sort, no va fer falta que m'hi barallés gaire. Conscient com sóc de la fòbia irracional als rosegadors que pateix la meva dona, sols em va caler un "pregunta-l'hi a la mama" per treure'm el perill de sobre. Desesperat, el nen em va parlar de tortugues ("Fill meu, no hi ha res més avorrit que una tortuga") i finalment de tenir un pollet, sense saber que encara arrossego des dels 8 anys el trauma de trobar-me el Robertito, el meu pollet, socarrimat damunt la catalítica del menjador, per haver tingut la brillant idea de deixar-lo dormir allà perquè no passés fred.
Semblava que ja ho havia superat, perquè feia dues setmanes que no em parlava de cap animal. No les tenia totes, però. Conec la seva habilitat per sortir-se amb la seva, i cada dia quan tornava d'escola el mirava de reüll, no fos cas que portés alguna capsa de cartró amb la tapa sospitosament foradada. I els meus temors es van fer realitat fa un parell de dies. Estàvem sopant quan vaig notar que es gratava el cap amb una fruïció gens natural. Una ràpida inspecció capil·lar va corroborar les meves sospites. El nen havia aconseguit per fi introduir a casa un animaló de companyia. Bé, un no. Per començar n'hi vaig treure una dotzena bona. Fa dos dies que em pica tot i estic emprenyat. Només faltava que em rematés aquest matí amb una frase marca de la casa: "Tranquil, papa, que tu no en tens. Per tenir polls s'ha de tenir cabells". Quina barra...
