“Mare, per què no tens parella?”

“Per què no tens parella, mare?”, pregunten la Tigist (11 anys) i l’Eliham (8 anys) a la Marta Fàbrega. “Ai, mare, que ja estàs caduca per tenir-ne”, li responen les filles mateixes. Les dues nenes, la Tigist i l’Eliham, van ser unes de les protagonistes del capítol de la sèrie de TV3 Amb ulls de nen emès el dijous 6 de març, dedicat als nous models de família.

La Marta va decidir ser mare als 37 anys, i va optar per l’adopció internacional. No tenia parella però sí un desig profund de tenir criatures. “I encara n’hauria volgut tenir una tercera”, deia en el programa televisiu. “Però quan ets sola a casa, amb dues criatures hi ha molta feina”, explica la Marta a l’ARA just dues tardes abans que s’emetés el programa. “Tinc nervis, eh!, per veure’m a la tele; i les nenes, sobretot la gran, diuen que els farà vergonya anar a l’escola l’endemà”.

El cas és que, amb una mare i dues filles, les feines es fan una darrere de l’altra, en sèrie, i cap en paral·lel, com potser es poden fer quan hi ha dos adults i dues criatures a casa. És el que sempre els diu la Marta a les filles: “Heu d’esperar el vostre torn, perquè només tinc dues mans”.

Per sort, les filles han anat creixent, i han anat adquirint més autonomia, i això permet una petita descàrrega de feina a la Marta. El que no es pot estalviar és la responsabilitat de l’educació de les nenes, que recau tota en ella. “Noto un pes fort, perquè jo ho he de decidir tot, l’escola, les extraescolars, si la gran ha de tenir mòbil o no (no en té malgrat que el demana insistentment)”. I just això és el que la Marta idealitza que deu ser més fàcil quan la responsabilitat és compartida entre dos adults perquè, sent ella sola, nota que no descansa mai.

Pros i contres

El cert és que també hi ha avantatges. “No m’he de barallar amb ningú perquè tingui punts de vista diferents a l’hora de decidir res”, continua explicant la Marta. En les converses amb altres mares de l’escola de les filles, sovint surt el tema que la parella no fa res, que les mares ho han de fer tot soles perquè l’home no hi és mai. “I jo sempre els dic que és exactament el que em passa a mi, però que jo no tinc l’opció de dir que l’altre hauria de fer res”. La Marta no ha de discutir amb ningú. Ella decideix sempre.

I com s’ho fa? Doncs es lleva cada matí a les 6.30 h. Fins a les 7.45 h, quan desperta les nenes, endreça la casa, posa rentadores, estén la bugada, prepara esmorzars i sopars. “Tinc la sort que faig el mateix horari laboral que l’escolar, per tant, a la tarda estic per elles, per a tot el que faci falta i també per fer la compra”. Al vespre, a les 22 h totes dormen. I així cada dia. L’organització, doncs, és clau perquè tot rutlli.

La Marta es planteja si el que veuen les filles a casa, una mare soltera que treballa i que està sola a la casa, és un model educatiu bo. “M’ho plantejo quan les sento parlar a elles, que expliquen que es casaran, que tindran fills, que el marit conduirà i que elles seran a casa”. Segons la mare, “tenen un model masclista”, i no entén com el poden tenir o fantasiejar-hi si ella treballa i condueix! “Sempre els rebato les opinions, la de conduir sobretot, perquè els explico que si saben conduir, elles podran decidir on volen anar”. ¿Potser perquè no és el model que tenen a casa en voldrien tenir un altre? ¿O són fantasies de criatures, perquè el model predominant encara, a la ficció especialment, és el de pare que treballa i mare que fa les feines de casa?

El pare i la parella

Uns altres protagonistes del capítol dedicat a la família van ser els germans bessons Jordi i Pau de la Dueña (11 anys). Els seus pares es van separar quan en tenien 5 i, pocs anys després, el pare els va explicar que la seva nova parella era un home. El Floren explica a l’ARA que el motiu de la separació amb la seva exparella, amb qui s’avenen perfectament, va ser perquè ell s’havia enamorat d’un home, però va pensar que amb 5 anys els fills “no ho entendrien”.

Ara, tots dos ho viuen amb normalitat, però no tot són flors i violes. Ho explica el Floren: “Una tarda m’explicaven angoixats que uns nens els havien dit que el seu pare era maricón ”. El Floren els responia que no els fessin cas, que mai no s’amoïnessin per res del que diguessin del seu pare, que se n’havien de desentendre. “Els vaig deixar molt clar que no els podia afectar el que diguessin, perquè a mi no m’afectava gens ni mica”.

Quan el Pau i el Jordi pensen en com serà la seva vida adulta, i tal com passava amb la Tigist i l’Eli, diuen que es casaran amb una dona i tindran molts fills. “Tenen un model com el de fa molts anys, en què la dona era l’encarregada de fer les feines a casa”. I el Floren no entén per què el tenen, quan ell fa tot el que faci falta a casa, escombra, prepara sopars, fa bugades. “Com que tenim tan bona relació amb la mare dels meus fills, la Lluïsa, jo estic a les tardes amb ells i si hi ha feina per fer a la casa dels nens, que viuen amb la seva mare, doncs em poso a fer-la”, diu el pare.

Massa prejudicis

M. Rosa Terradellas i Piferrer, professora de pedagogia a la Universitat de Girona (UdG), constata que “en la vida quotidiana hi ha una gran diversitat de creences i prejudicis estesos que relacionen i atribueixen directament èxit escolar, benestar, felicitat, con-fiança o seguretat a determinats tipus d’estructures familiars, mentre que fracàs escolar, malestar, ansietat, desolació, agressivitat i desestructuració s’atribueixen a altres estructures familiars”.

La definició de família actual, segons la professora Terradellas, “es caracteritza per la voluntat i el compromís dels membres de viure junts, de fer-ho amb un projecte de vida perdurable en el temps, pels vincles afectius que uneixen els diferents membres i perquè entre tots ells les rela-cions que s’estableixin siguin de reciprocitat i dependència”.

I per desfer prejudicis, “les estructures familiars en les quals viuen i es desenvolupen els infants no determinen per elles mateixes el desenvolupament de les criatures i els estils amb què són educades, sinó que hi ha molts altres factors, com la influència dels contextos i les interrelacions que es generen”, conclou.